Passa al contingut principal

Una de les bessones ha fugit!

Ella és única. Ens endolça els dies amb els seus somriures i amb els ninos que ens deixa al davant, i que ens fan somriure i somiar.

Una des bessones ha fugit!

Senzillament alces la vista i te'ls trobes allà, et saluden donant-te el bon dia, i t'arrenquen una rialla entre trucada i trucada, entre compra i venta o saldos enrogits i negres com la nit.

I l'altre dia les vaig veure a elles dues, i no vaig poder evitar en pensar amb en Gatot, parlant dels seus petits gatets... Com li deia a la Cirereta, m'agrada endur-me els blocaires a la butxaca, sempre presents, sempre allà, fent-te somiar quan la realitat es torna grisa i avorrida... Sort que de lluny, en aquestes hores de feina, encara puc veure el Tibidabo, i recordar una nena que el va conèixer quan ja era gran.

Comentaris

Anònim ha dit…
Uiiii, els gats. Vaig tenir jo una gateta que amb aquella mirada que només tenen els gats, i les seves maneres de fer de peluix necessitat de caloreta, et porten per camins que un no troba ni als mapes...
Anònim ha dit…
mentre hagi fugit rai... el problema es si l'ha emportat la bruixa avorrida !!! ;)
rosa ha dit…
hola jo sóc una bessona de la meva germana bessona.
m'agrada el que escrius, ara que jo de moment no he fugit.
-- ha dit…
se hace raro no ver a las 3 jajajaja

por cierto, muy bueno la entrada de les frases :)
Laia ha dit…
Apa si la que ha marxat és la golafre, no? :P

Tens sort de tenir una vista del Tibidabo mentre treballes!
mossèn ha dit…
n'estava farta ??? ... ben fet !!! ... salut
una lingüista ha dit…
L'Anna és la de blau, la Teresa la de rosa i l'Helena la de verd... era així??? Ara no ho sé!!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu