(Ve de Saber renunciar - Segona part)
La darrera trucada havia estat com el seu pitjor malson fet realitat. Aquella tarda havia de ser la seva primera tarda de llibertat recuperada, començar un nou projecte que si bé potser no el faria ser millor persona, faria que el seu jo real i l’ideal fossin més a prop l’un de l’altre. I ara de sobte li arribaven uns números per fax que no havia volgut recordar, restant oblidats fins que la realitat decidí trucar a la seva porta.
Sempre havia lluitat, sempre havia anat navegat en contra dels vents, sense que la tempesta el fes naufragar...
A vegades s’ha de saber renunciar, saber veure els límits materials i posposar els projectes. Se sentia dir-se a ell mateix... Però com? Pel caprici econòmic d’un moment mal trobat havia de sacrificar una il·lusió? Les il·lusions no et posen el plat a taula, sentia que una veu dins seu deia, exasperant-lo...
Et creus especial? Aquella veueta... no callava, no el deixava en pau, el perseguia a cada passa, a cada moment. Et creus especial? La teva economia segueix el mateix fluxe que la de la resta de famílies d’aquest país. Amb aquest ritme no aixecaràs cap. Atura’t. Para’t ara que encara hi ets a temps... I una il·lusió que mor, un somni que es torna a perdre en el futur. Se sentia tant trist, tant perdut en sí mateix que era incapaç de veure el seu somriure...
Si no pot ser no pot ser, noi. No és tant difícil. Toca de peus a terra, per més que et desagradi, la situació comença a ser massa crítica perquè segueixis creient en miracles que no arriben mai. Com a mínim, si juguessis a la loto podries creure en alguna cosa. Aquella veu no callava, sentia cada una de les seves paraules com un eco punyent, veritats doloroses que el somien en una angoixa constant...
Fins que va cedir, hi va renunciar, renunciar a un somni. És el primer cop que ho feia, i era com si una part de si morís, i encara podia observar el punyal causant de la ferida mortal a la seva mà, amb la sang degotejant, calenta i vermella, plena de vida, d’una vida que s’escolava en un sospir.
No podia més, necessitava sortir d’aquell edifici, sentia una claustrofòbia que l’ofegava, tant en espais tancats com en espais oberts. Necessitava respirar, aire, aire fresc. Una veu amiga, familiar, que el consolés com quan era petit, potser no el sabria treure d’aquell túnel fosc però potser la seva veu el podria guiar. El telèfon sonava, un, dos, tres i quatre tons, i de sobte la seva veu angelical convertida en automatisme absurd, deixi el missatge després del pip... pppiiipppp. Li digué que hi renunciava, que no podia oblidar la realitat que s’aixecava com murs de formigó davant seu. Li digué que havia utilitzat totes les seves forces per renunciar-hi i mantenir-se dret, que necessitava caure i veure’s una copa, però que no ho volia fer sol. Abans passaria per la Secretaria de la Universitat, per donar les explicacions justes i necessàries, i fer de la renúncia un fet definitiu.
Penjà, desitjant que escoltés el seu missatge i el truqués. Esperant un miracle que no arribaria.
Decidí no donar-hi més voltes, per més que la seva ment no deixés de pensar-hi. Es volia treure aquella idea absurda del cap, una idea on s’hi aferrava amb massa força. Esperava que la seva veu el salvés d’aquell suïcidi, que el recolzés, que li digués que no, que no renunciés, que endavant, que ja trobarien la manera, ja ho aconseguirien, com sempre ho havien fet. Però ja no eren petits, ja no eren dos nens.
Ho esperava, en el fons ho desitjava, com el nàufrag s’agafa a les fustes trencades d’un barril que sura després d’una tempesta a la mar, ansiava que ella fos allà, per salvar-lo del naufragi i per fer-lo somiar de nou, com un príncep.
Però ella ja no hi era. S’havia tornat massa racional, havia crescut i perdut la innocència de creure que tot és possible. Sabia perfectament que sempre hi havia un preu a pagar, i que quan aquest no es podia assumir, era millor enretirar-se del joc i deixar carta blanca a nous jugadors que podrien cobrir les apostes.
Per més que se l’imaginés davant de la facultat, esperant-lo, a punt per recriminar-lo per l’estupidesa que estava a punt de cometre, sabia que no hi seria. Potser ni tant sols l’abraçaria, potser ni tant sols arribaria a entendre que renunciar a una il·lusió era consumir-se en una realitat on es negava a naufragar, era assassinar un bri d’esperança d’aquell infant que un dia va ser.
Però ja no era un nen, i havia d’aprendre que el món és ben real, i que no sempre tot és com un desitja, per més forta que fos la seva il·lusió... De fet, quan més forta, més dura la caiguda. I què esperava? A vegades els núvols per on passejava, volant en els seus somnis, es tornaven grans roques infranquejables i que per més que les intentés empènyer, no es movien. Potser un altre dia trobaria un camí diferent que el portés a aquell destí... I potser haurà après altres coses, igual d’importants.
Ja arribava a la facultat...
La darrera trucada havia estat com el seu pitjor malson fet realitat. Aquella tarda havia de ser la seva primera tarda de llibertat recuperada, començar un nou projecte que si bé potser no el faria ser millor persona, faria que el seu jo real i l’ideal fossin més a prop l’un de l’altre. I ara de sobte li arribaven uns números per fax que no havia volgut recordar, restant oblidats fins que la realitat decidí trucar a la seva porta.
Sempre havia lluitat, sempre havia anat navegat en contra dels vents, sense que la tempesta el fes naufragar...
A vegades s’ha de saber renunciar, saber veure els límits materials i posposar els projectes. Se sentia dir-se a ell mateix... Però com? Pel caprici econòmic d’un moment mal trobat havia de sacrificar una il·lusió? Les il·lusions no et posen el plat a taula, sentia que una veu dins seu deia, exasperant-lo...
Et creus especial? Aquella veueta... no callava, no el deixava en pau, el perseguia a cada passa, a cada moment. Et creus especial? La teva economia segueix el mateix fluxe que la de la resta de famílies d’aquest país. Amb aquest ritme no aixecaràs cap. Atura’t. Para’t ara que encara hi ets a temps... I una il·lusió que mor, un somni que es torna a perdre en el futur. Se sentia tant trist, tant perdut en sí mateix que era incapaç de veure el seu somriure...
Si no pot ser no pot ser, noi. No és tant difícil. Toca de peus a terra, per més que et desagradi, la situació comença a ser massa crítica perquè segueixis creient en miracles que no arriben mai. Com a mínim, si juguessis a la loto podries creure en alguna cosa. Aquella veu no callava, sentia cada una de les seves paraules com un eco punyent, veritats doloroses que el somien en una angoixa constant...
Fins que va cedir, hi va renunciar, renunciar a un somni. És el primer cop que ho feia, i era com si una part de si morís, i encara podia observar el punyal causant de la ferida mortal a la seva mà, amb la sang degotejant, calenta i vermella, plena de vida, d’una vida que s’escolava en un sospir.
No podia més, necessitava sortir d’aquell edifici, sentia una claustrofòbia que l’ofegava, tant en espais tancats com en espais oberts. Necessitava respirar, aire, aire fresc. Una veu amiga, familiar, que el consolés com quan era petit, potser no el sabria treure d’aquell túnel fosc però potser la seva veu el podria guiar. El telèfon sonava, un, dos, tres i quatre tons, i de sobte la seva veu angelical convertida en automatisme absurd, deixi el missatge després del pip... pppiiipppp. Li digué que hi renunciava, que no podia oblidar la realitat que s’aixecava com murs de formigó davant seu. Li digué que havia utilitzat totes les seves forces per renunciar-hi i mantenir-se dret, que necessitava caure i veure’s una copa, però que no ho volia fer sol. Abans passaria per la Secretaria de la Universitat, per donar les explicacions justes i necessàries, i fer de la renúncia un fet definitiu.
Penjà, desitjant que escoltés el seu missatge i el truqués. Esperant un miracle que no arribaria.
Decidí no donar-hi més voltes, per més que la seva ment no deixés de pensar-hi. Es volia treure aquella idea absurda del cap, una idea on s’hi aferrava amb massa força. Esperava que la seva veu el salvés d’aquell suïcidi, que el recolzés, que li digués que no, que no renunciés, que endavant, que ja trobarien la manera, ja ho aconseguirien, com sempre ho havien fet. Però ja no eren petits, ja no eren dos nens.
Ho esperava, en el fons ho desitjava, com el nàufrag s’agafa a les fustes trencades d’un barril que sura després d’una tempesta a la mar, ansiava que ella fos allà, per salvar-lo del naufragi i per fer-lo somiar de nou, com un príncep.
Però ella ja no hi era. S’havia tornat massa racional, havia crescut i perdut la innocència de creure que tot és possible. Sabia perfectament que sempre hi havia un preu a pagar, i que quan aquest no es podia assumir, era millor enretirar-se del joc i deixar carta blanca a nous jugadors que podrien cobrir les apostes.
Per més que se l’imaginés davant de la facultat, esperant-lo, a punt per recriminar-lo per l’estupidesa que estava a punt de cometre, sabia que no hi seria. Potser ni tant sols l’abraçaria, potser ni tant sols arribaria a entendre que renunciar a una il·lusió era consumir-se en una realitat on es negava a naufragar, era assassinar un bri d’esperança d’aquell infant que un dia va ser.
Però ja no era un nen, i havia d’aprendre que el món és ben real, i que no sempre tot és com un desitja, per més forta que fos la seva il·lusió... De fet, quan més forta, més dura la caiguda. I què esperava? A vegades els núvols per on passejava, volant en els seus somnis, es tornaven grans roques infranquejables i que per més que les intentés empènyer, no es movien. Potser un altre dia trobaria un camí diferent que el portés a aquell destí... I potser haurà après altres coses, igual d’importants.
Ja arribava a la facultat...
Comentaris
Gràcies pel comentari i pels ànims, encara que s'ha de dir, que sempre que començo una historieta o és ben curta o no s'acaba! Haurem de practicar...
et dic el que t'han dit,t'has plantejat escriure? realment tens màgia,atrapes!
Carme