Passa al contingut principal

Saber renunciar - Tercera part

(Ve de Saber renunciar - Segona part)

La darrera trucada havia estat com el seu pitjor malson fet realitat. Aquella tarda havia de ser la seva primera tarda de llibertat recuperada, començar un nou projecte que si bé potser no el faria ser millor persona, faria que el seu jo real i l’ideal fossin més a prop l’un de l’altre. I ara de sobte li arribaven uns números per fax que no havia volgut recordar, restant oblidats fins que la realitat decidí trucar a la seva porta.

Sempre havia lluitat, sempre havia anat navegat en contra dels vents, sense que la tempesta el fes naufragar...

A vegades s’ha de saber renunciar, saber veure els límits materials i posposar els projectes. Se sentia dir-se a ell mateix... Però com? Pel caprici econòmic d’un moment mal trobat havia de sacrificar una il·lusió? Les il·lusions no et posen el plat a taula, sentia que una veu dins seu deia, exasperant-lo...

Et creus especial? Aquella veueta... no callava, no el deixava en pau, el perseguia a cada passa, a cada moment. Et creus especial? La teva economia segueix el mateix fluxe que la de la resta de famílies d’aquest país. Amb aquest ritme no aixecaràs cap. Atura’t. Para’t ara que encara hi ets a temps... I una il·lusió que mor, un somni que es torna a perdre en el futur. Se sentia tant trist, tant perdut en sí mateix que era incapaç de veure el seu somriure...

Si no pot ser no pot ser, noi. No és tant difícil. Toca de peus a terra, per més que et desagradi, la situació comença a ser massa crítica perquè segueixis creient en miracles que no arriben mai. Com a mínim, si juguessis a la loto podries creure en alguna cosa. Aquella veu no callava, sentia cada una de les seves paraules com un eco punyent, veritats doloroses que el somien en una angoixa constant...

Fins que va cedir, hi va renunciar, renunciar a un somni. És el primer cop que ho feia, i era com si una part de si morís, i encara podia observar el punyal causant de la ferida mortal a la seva mà, amb la sang degotejant, calenta i vermella, plena de vida, d’una vida que s’escolava en un sospir.

No podia més, necessitava sortir d’aquell edifici, sentia una claustrofòbia que l’ofegava, tant en espais tancats com en espais oberts. Necessitava respirar, aire, aire fresc. Una veu amiga, familiar, que el consolés com quan era petit, potser no el sabria treure d’aquell túnel fosc però potser la seva veu el podria guiar. El telèfon sonava, un, dos, tres i quatre tons, i de sobte la seva veu angelical convertida en automatisme absurd, deixi el missatge després del pip... pppiiipppp. Li digué que hi renunciava, que no podia oblidar la realitat que s’aixecava com murs de formigó davant seu. Li digué que havia utilitzat totes les seves forces per renunciar-hi i mantenir-se dret, que necessitava caure i veure’s una copa, però que no ho volia fer sol. Abans passaria per la Secretaria de la Universitat, per donar les explicacions justes i necessàries, i fer de la renúncia un fet definitiu.

Penjà, desitjant que escoltés el seu missatge i el truqués. Esperant un miracle que no arribaria.
Decidí no donar-hi més voltes, per més que la seva ment no deixés de pensar-hi. Es volia treure aquella idea absurda del cap, una idea on s’hi aferrava amb massa força. Esperava que la seva veu el salvés d’aquell suïcidi, que el recolzés, que li digués que no, que no renunciés, que endavant, que ja trobarien la manera, ja ho aconseguirien, com sempre ho havien fet. Però ja no eren petits, ja no eren dos nens.

Ho esperava, en el fons ho desitjava, com el nàufrag s’agafa a les fustes trencades d’un barril que sura després d’una tempesta a la mar, ansiava que ella fos allà, per salvar-lo del naufragi i per fer-lo somiar de nou, com un príncep.

Però ella ja no hi era. S’havia tornat massa racional, havia crescut i perdut la innocència de creure que tot és possible. Sabia perfectament que sempre hi havia un preu a pagar, i que quan aquest no es podia assumir, era millor enretirar-se del joc i deixar carta blanca a nous jugadors que podrien cobrir les apostes.

Per més que se l’imaginés davant de la facultat, esperant-lo, a punt per recriminar-lo per l’estupidesa que estava a punt de cometre, sabia que no hi seria. Potser ni tant sols l’abraçaria, potser ni tant sols arribaria a entendre que renunciar a una il·lusió era consumir-se en una realitat on es negava a naufragar, era assassinar un bri d’esperança d’aquell infant que un dia va ser.

Però ja no era un nen, i havia d’aprendre que el món és ben real, i que no sempre tot és com un desitja, per més forta que fos la seva il·lusió... De fet, quan més forta, més dura la caiguda. I què esperava? A vegades els núvols per on passejava, volant en els seus somnis, es tornaven grans roques infranquejables i que per més que les intentés empènyer, no es movien. Potser un altre dia trobaria un camí diferent que el portés a aquell destí... I potser haurà après altres coses, igual d’importants.

Ja arribava a la facultat...

Comentaris

Putas y Princesas ha dit…
Tens una sensibilitat excepcional transmetent el que sents quan escrius, encara que no sigui en primera persona. Has pensat en dedicar-te a la novela romàntica? ;) petons Gracies per dir-me que llegir-me et fa somriure.
Carme Fortià ha dit…
A la romàntica del segle XIX o a la d'històries que totes volem viure alguna vegada? ;)

Gràcies pel comentari i pels ànims, encara que s'ha de dir, que sempre que començo una historieta o és ben curta o no s'acaba! Haurem de practicar...
mariona. ha dit…
mmmmmmmmmmmmh...


et dic el que t'han dit,t'has plantejat escriure? realment tens màgia,atrapes!
mossèn ha dit…
triologia de saber renunciar ??? ... curiós ... salut
Carme Rosanas ha dit…
Ens tens ben enganxats al teu relat.

Carme
Anònim ha dit…
Fantàstic!!! M'encanta com escrius. Una meravella ;D

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu