Passa al contingut principal

Roba estesa

Tots els petits detalls que la seva mirada podia veure es confonien en un sol color... El blau dels seus ulls la feien embogir, mirant-la amb aquelles espurnes de desig, que eren capcaces d'encendre-la d'aquella manera...

S'havia fet de dia. Ell havia marxat del seu costat, sense ni tant sols donar el bon dia. Encara sentia la seva escalfor als llençols, agafava el coixí per sentir la seva olor i tornar-lo a tenir entre els seus braços de nou. Però això no feia que tornés. Potser aquell cop no tornaria. Potser havia estat l'últim cop. Quants cops s'havia repetit a ella mateixa que aquella seria l'última nit? Quantes nits més havien arribat, amb el seu somriure encisador i aquella mirada que la fonia al mig de la pista, mentres ballava al so de la música? Quina classe de magnetisme tenia que era inevitable caure rendida als seus peus? Potser és que ni ella mateixa aconseguia creure's que aquella havia de ser la última. Però cada matí desapareixia. L'abandonava als seus somnis infantils, es despertava sense poder assaborir els millors moments de la ressaca de l'amor de la nit anterior. Només li quedava el seu record, el seu aroma, els llençols arrugats i el tacte de les seves carícies sobre la seva pell, encara les sentia, esgarrifant-la, fent-la patir, divertint-se amb el seu plaer, amb el seu desig... Fins que els seus ulls encesos el devoraven, li prenia la inciativa sent la reina de la nit i ell el seu estel presoner d'un desig que tornaria nit rere nit.

El bar de sempre, la mateixa cançó, una copa a la mà, un ball sensual entre les llums esmorteïdes de colors lilosos. El tornà a veure, entrant, parlant amb la cambrera i somrient-li. Tancà els ulls i ballà per ell. Ja no hi havia ningú més a la sala, només eren dos, esperava que arribés al seu costat i seguís els ritmes acompassats de les seves passes, que la seguís de nou a casa seva. I la seguí, de nou, un peu rere l'altre, perseguint la seva ombra, guiant-se pel seu perfum, perfum de nit, perfum que li prometien moments de plaer inigualable.

Quan les carícies del sol que s'escolaven entre les cortines la despertaren, ell ja no hi era. S'aixecà i sortí a la terrassa, deixà el vent l'acaronés, substituint els seus dits. Roba estesa, la seva camiseta, olor a cafè, la Pauline sentint-se de fons... El que ella no sabia és que ell estava cansat de fugir cada nit, abans que obrís els seus ulls, tement que potser només es tractava d'un somni, tement perdre la màgia si ella es despertava. I aquell dia decidí quedar-se, llevar-se, estendre la roba, prepara-li el cafè i esperar-la escoltant la Pauline. Quan la veié, va saber que la màgia tot just acabava d'arribar.

Comentaris

Sergi ha dit…
Que maco! És un relat preciós. I és que de vegades dubto si és una història inventada o ha passat realment, i només ho estàs recordant. Sigui com sigui, m'ha encantat. Aquets final és feliç, feliç!
Ferdinand ha dit…
Perfecte. Socrates va contemplar les escultures de Fídies i es va preguntar: davant d'elles, per què he de voler ser escultor? (historia que ja he penjat al bloc) I jo llegint aquest relat, tan sols, m'he preguntat, val la pena escriure?
Fantàstic, m'he agradat molt.
Jesús M. Tibau ha dit…
Molt bé, maca. T'he inclòs un enllaç a la secció de blocs literaris del meu bloc.
mariona. ha dit…
m'agrada el teu relat !

:)
un bon dia de (primavera) ?
es la sensacio que en tinc jo,mentres vaig treient la roba d'abrigar i pensant que demà a les 6 i mitja tindré fred fred fred ..
Carme Rosanas ha dit…
Molt bonic! A mi també m'agrada molt el teu realt, com tots els que t'he llegit. I un final feliç o al menys una possibilitat sempre et deixa un somriure.

Carme
Carme Fortià ha dit…
xexu aquesta és inventada, però qui no ha viscut moments similars?

ferran i tant que val la pena!

jesús m. gràcies!

mariona no vull ni pensar en el fred que farà demà a les 6.30 esperant el tren enmig de la foscor de l'estació...

carme gràcies! tot s'ha de dir que la font de la inspiració fou la fotografia que adjunto, d'una bona amiga!

mossèn bufff de rebufff o...
Unknown ha dit…
Em sento identificada...jejeje!Ai lof iu!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu