Roba estesa

Tots els petits detalls que la seva mirada podia veure es confonien en un sol color... El blau dels seus ulls la feien embogir, mirant-la amb aquelles espurnes de desig, que eren capcaces d'encendre-la d'aquella manera...

S'havia fet de dia. Ell havia marxat del seu costat, sense ni tant sols donar el bon dia. Encara sentia la seva escalfor als llençols, agafava el coixí per sentir la seva olor i tornar-lo a tenir entre els seus braços de nou. Però això no feia que tornés. Potser aquell cop no tornaria. Potser havia estat l'últim cop. Quants cops s'havia repetit a ella mateixa que aquella seria l'última nit? Quantes nits més havien arribat, amb el seu somriure encisador i aquella mirada que la fonia al mig de la pista, mentres ballava al so de la música? Quina classe de magnetisme tenia que era inevitable caure rendida als seus peus? Potser és que ni ella mateixa aconseguia creure's que aquella havia de ser la última. Però cada matí desapareixia. L'abandonava als seus somnis infantils, es despertava sense poder assaborir els millors moments de la ressaca de l'amor de la nit anterior. Només li quedava el seu record, el seu aroma, els llençols arrugats i el tacte de les seves carícies sobre la seva pell, encara les sentia, esgarrifant-la, fent-la patir, divertint-se amb el seu plaer, amb el seu desig... Fins que els seus ulls encesos el devoraven, li prenia la inciativa sent la reina de la nit i ell el seu estel presoner d'un desig que tornaria nit rere nit.

El bar de sempre, la mateixa cançó, una copa a la mà, un ball sensual entre les llums esmorteïdes de colors lilosos. El tornà a veure, entrant, parlant amb la cambrera i somrient-li. Tancà els ulls i ballà per ell. Ja no hi havia ningú més a la sala, només eren dos, esperava que arribés al seu costat i seguís els ritmes acompassats de les seves passes, que la seguís de nou a casa seva. I la seguí, de nou, un peu rere l'altre, perseguint la seva ombra, guiant-se pel seu perfum, perfum de nit, perfum que li prometien moments de plaer inigualable.

Quan les carícies del sol que s'escolaven entre les cortines la despertaren, ell ja no hi era. S'aixecà i sortí a la terrassa, deixà el vent l'acaronés, substituint els seus dits. Roba estesa, la seva camiseta, olor a cafè, la Pauline sentint-se de fons... El que ella no sabia és que ell estava cansat de fugir cada nit, abans que obrís els seus ulls, tement que potser només es tractava d'un somni, tement perdre la màgia si ella es despertava. I aquell dia decidí quedar-se, llevar-se, estendre la roba, prepara-li el cafè i esperar-la escoltant la Pauline. Quan la veié, va saber que la màgia tot just acabava d'arribar.