Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments.
I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o amistosos... Més aviat per tot el que m'han mostrat, per delatar-me a mi mateixa quan no volia caure i ells sols han trobat el camí per desafogar-se, per mantenir-se ferms en el moment adequat, per ser el mirall del que sento i penso per dins, per ensenyar-me cada dia com surt el sol i els rostres amics que m'esperen a cada racó, per haver pogut conèixer cada una de les faccions del meu somiador, per deixar-me llegir paraules i paraules carragades de secrets i històries, per somriure als dies que arriben, per agrair les riqueses que la vida ens dóna, per fer-me somiar, per ser capaços de transmetre la il·lusió i l'alegria per tot allò que ha de venir, per... Per tantes coses!
I a la Iruna, de Batecs del Temps.
Comentaris
Per cert, ja sabia jo que algun dia o altre em cauria el meme... jeje... Bé, ja hi aniré pensant...
una abraçada!
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!
És un fragment d'"Encara el tram", de "L'irradiador del port i les gavines", de Joan Salvat-Papasseit. Al Google segur que el trobaràs sencer.
Eva
El post està molt bé!
La part més maca del meu cos, el cor, gràcies a Déu encara batega cada dia per poder llegir blocs com aquest, el de l'Eva i la Miriam, el d'en Francesc i el de la iruna... i escriure el meu pròpi, estimar com estimo, estimar com estimo, estimar com estimo...
La meva filla gran els te d'un color blau intens que a l'hivern se li tornen liles. I no sé si és l'edat "màgica" de l'adolescència però quan quelcom li diu que té els ulls bonics s'emprenya.espero que quan li passi la "tonteria" s'adoni que és única i no només pel color dels seus ulls...
si vols que et digui la veritat, la part que més m'agrada a mi del meu cos també són els ulls -ja veus, una cosa bonica que tinc la llueixo, que si no el mirall es queixa... però bueno, hauré de buscar una altra part!
molt bonics los ullassos blaus, per cert!