Passa al contingut principal

Mirades que tot ho diuen

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments.

I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o amistosos... Més aviat per tot el que m'han mostrat, per delatar-me a mi mateixa quan no volia caure i ells sols han trobat el camí per desafogar-se, per mantenir-se ferms en el moment adequat, per ser el mirall del que sento i penso per dins, per ensenyar-me cada dia com surt el sol i els rostres amics que m'esperen a cada racó, per haver pogut conèixer cada una de les faccions del meu somiador, per deixar-me llegir paraules i paraules carragades de secrets i històries, per somriure als dies que arriben, per agrair les riqueses que la vida ens dóna, per fer-me somiar, per ser capaços de transmetre la il·lusió i l'alegria per tot allò que ha de venir, per... Per tantes coses!

I els meus ulls, que no tot ho veuen, volen retransmetre una càlida mirada a tres persones, perquè aquestes siguin les que mostrin aquella part del seu cos, que per una raó o una altra, més els agrada:

A l'Eva o la Míriam de Putas y Princesas (la veritat és que després de la no descripció de l'Omphalos a I-Reflexivo no recordo quina imatge me'n vaig fer!).

A l'Ignacio de Bocins de Nit.

I a la Iruna, de Batecs del Temps.

Comentaris

iruNa ha dit…
Doncs sí que tens un ulls molt bonics!!! I el post que has fet és preciós... els ulls són una de les parts més importants d'una persona, sempre han dit que són el mirall de l'ànima no?? doncs trobo que ens has ensenyat moltes més coses que dos globus oculars.. perquè una mirada diu tantes coses!!! i tu la tens molt maca!!!
Per cert, ja sabia jo que algun dia o altre em cauria el meme... jeje... Bé, ja hi aniré pensant...
una abraçada!
No m'he pogut estar de posar-te aquest poema:

Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

És un fragment d'"Encara el tram", de "L'irradiador del port i les gavines", de Joan Salvat-Papasseit. Al Google segur que el trobaràs sencer.
Putas y Princesas ha dit…
gràcies princesa!!!!!!! Però pensa que ulls bonics no sempre son mirada neta, ni bona vista per a la vida. Espero que tu cumpleixis les tres. petons
Putas y Princesas ha dit…
El més bonic del meu cos crec que és la meva boca...o les meves cames potser.. De fet, és genial pensar durant una bona estona què és allò que més t'agrada del teu cos. és una crida a l'ego, a la vanitat, i de tant en tant ho necessitem.

Eva
Ferdinand ha dit…
Tens uns ullassos encantadors!
El post està molt bé!
La part més maca del meu cos, el cor, gràcies a Déu encara batega cada dia per poder llegir blocs com aquest, el de l'Eva i la Miriam, el d'en Francesc i el de la iruna... i escriure el meu pròpi, estimar com estimo, estimar com estimo, estimar com estimo...
Putas y Princesas ha dit…
home ferran, però el cor no és ni bonic ni lleig. El cor és gran o petit, està viu o apagat. De totes maneres crec que la Carme es referia a la part física i estètica que més admirem del nostre cos. Si no jo no hagués dit això de mi. petons
Sergi ha dit…
Uns ulls molt macos, sí senyor, i encara més la definició que en fas, i tot el que signifiquen per tu. Què en són d'importants els ulls, jo també ho penso. I diuen tantes coses...
rosa ha dit…
tens uns ulls preciosos.
La meva filla gran els te d'un color blau intens que a l'hivern se li tornen liles. I no sé si és l'edat "màgica" de l'adolescència però quan quelcom li diu que té els ulls bonics s'emprenya.espero que quan li passi la "tonteria" s'adoni que és única i no només pel color dels seus ulls...
El veí de dalt ha dit…
Un ulls encesos de mirada intensa,...buf!
Anònim ha dit…
ui! com li he dit a l'altra carme, no sé què tinc amb les del teu nom que us atrec! ;D

si vols que et digui la veritat, la part que més m'agrada a mi del meu cos també són els ulls -ja veus, una cosa bonica que tinc la llueixo, que si no el mirall es queixa... però bueno, hauré de buscar una altra part!

molt bonics los ullassos blaus, per cert!
Anònim ha dit…
Carme! Què sàpigues que el teu meme sobre motius per a fer-se un bloc ja circula per la xarxa i amb força èxit! L'alta Carme me va passar el Meme i jo he fet el mateix. Bona idea això dels Meme! ;D

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu