Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida.
Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança nounata, l'arbre que li donava fruits era com el sol que l'escalfava, i les gallines que mantenia engabiades per por que no l'abandonessin (sense cap mena de dubte, ho hagueren fet de tenir-ne l'oportunitat) eren els seus ous d'or. Al migdia treia els seus rosegons de pa sec amb la vianda estofada que la veïna, de bon cor, li preparava. A la tarda seguia conreant o treient males herbes, o s'entretenia mirant com els núvols jugaven a fet i amagar amb les ombres, que ara es veien, ara s'amagaven per no tornar. Fins que el sol es ponia, que, cansat i il·lusionat a la vegada, agafava la bicicleta plena de taques d'òxid, i pedalajava cap a casa, on potser el món dels somnis farien recordar-li que un dia fou una persona estimada.
Però ni tant sols els somnis el recordaven a ell. Passava les nits amb els ulls clus, algunes desvetllat, però per més que intentés imaginar alguna història fantàstica per continuar mentres dormia, per més que llegia contes que el duien a altres móns... Tancava els ulls i només apareixia la foscor d'aquell que no sent res, els somnis del qual han fugit per trobar millor vida...
La seva era una existència trista. En una ciutat plena de fums, les il·lusions s'esvaïen amb cada fruit del seu esforç que havia de vendre... Aquells fruits eren l'únic testimoni del seu anar i venir, de la seva feina ben feta, i desapareixien en estòmacs desconeguts que ni tant sols coneixien les seves arrels.
Una tarda, al tornar a casa, el va veure arribar, més ensopit del normal. Des de la seva finestra, rere les cortines, ella se'l mirava. Potser no ho sabia, però era tot el seu món, construïa fantasies entorn una vida que ella creia meravellosa. Ella, que vivia al carrer dels espantats número 5, no podia sortir de casa, i només li quedava crear móns paral·lels per a tots aquells rostres que veia per la finestra. Ella es mirava el seu reflexe i enyorava el somriure que aquella tarda no havia tornat. L'endemà ja no el va veure sortir més... Aquella nit havia escapat, sí, havia escapat amb la seva bicicleta nova, a conèixer món. I després la vindria a buscar, per ensenyar-li a volar i poder tocar el sol amb els dits.
Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança nounata, l'arbre que li donava fruits era com el sol que l'escalfava, i les gallines que mantenia engabiades per por que no l'abandonessin (sense cap mena de dubte, ho hagueren fet de tenir-ne l'oportunitat) eren els seus ous d'or. Al migdia treia els seus rosegons de pa sec amb la vianda estofada que la veïna, de bon cor, li preparava. A la tarda seguia conreant o treient males herbes, o s'entretenia mirant com els núvols jugaven a fet i amagar amb les ombres, que ara es veien, ara s'amagaven per no tornar. Fins que el sol es ponia, que, cansat i il·lusionat a la vegada, agafava la bicicleta plena de taques d'òxid, i pedalajava cap a casa, on potser el món dels somnis farien recordar-li que un dia fou una persona estimada.
Però ni tant sols els somnis el recordaven a ell. Passava les nits amb els ulls clus, algunes desvetllat, però per més que intentés imaginar alguna història fantàstica per continuar mentres dormia, per més que llegia contes que el duien a altres móns... Tancava els ulls i només apareixia la foscor d'aquell que no sent res, els somnis del qual han fugit per trobar millor vida...
La seva era una existència trista. En una ciutat plena de fums, les il·lusions s'esvaïen amb cada fruit del seu esforç que havia de vendre... Aquells fruits eren l'únic testimoni del seu anar i venir, de la seva feina ben feta, i desapareixien en estòmacs desconeguts que ni tant sols coneixien les seves arrels.
Una tarda, al tornar a casa, el va veure arribar, més ensopit del normal. Des de la seva finestra, rere les cortines, ella se'l mirava. Potser no ho sabia, però era tot el seu món, construïa fantasies entorn una vida que ella creia meravellosa. Ella, que vivia al carrer dels espantats número 5, no podia sortir de casa, i només li quedava crear móns paral·lels per a tots aquells rostres que veia per la finestra. Ella es mirava el seu reflexe i enyorava el somriure que aquella tarda no havia tornat. L'endemà ja no el va veure sortir més... Aquella nit havia escapat, sí, havia escapat amb la seva bicicleta nova, a conèixer món. I després la vindria a buscar, per ensenyar-li a volar i poder tocar el sol amb els dits.
Comentaris
Perdo, però es que em sembla que amb aquesta única paraula n'hi ha prou.
Un petó!
quina bellíssima descripció, semblava que jo fos la noia que se'l mirava desde la finestra...
benvolgut final...
ptons.
potser l'espantat era ell, la oblidada ella?
petons i llepades de conte!
rosa el final que finalment vaig trobar-hi és una manera de veure i entendre els adéus, no sé si benvolgut o no, però són d'aquelles coses, que quan les pensem, ens fan somriure davant d'un comiat.
hola gatot ! Doncs la veritat és que per mi no... l'oblidat era ell (encara que certament hi havia algú que l'esperava cada tarda, sense que ni tan sols ho sabés... si ho hagués sabut potser les coses haguessin estat diferents) i l'espantada ella, es mirava la vida rera la finstestra, sense atrevir-se a sortir al carrer, a parlar...