Passa al contingut principal

Carrer dels oblidats, número 1

Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida.

Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança nounata, l'arbre que li donava fruits era com el sol que l'escalfava, i les gallines que mantenia engabiades per por que no l'abandonessin (sense cap mena de dubte, ho hagueren fet de tenir-ne l'oportunitat) eren els seus ous d'or. Al migdia treia els seus rosegons de pa sec amb la vianda estofada que la veïna, de bon cor, li preparava. A la tarda seguia conreant o treient males herbes, o s'entretenia mirant com els núvols jugaven a fet i amagar amb les ombres, que ara es veien, ara s'amagaven per no tornar. Fins que el sol es ponia, que, cansat i il·lusionat a la vegada, agafava la bicicleta plena de taques d'òxid, i pedalajava cap a casa, on potser el món dels somnis farien recordar-li que un dia fou una persona estimada.

Però ni tant sols els somnis el recordaven a ell. Passava les nits amb els ulls clus, algunes desvetllat, però per més que intentés imaginar alguna història fantàstica per continuar mentres dormia, per més que llegia contes que el duien a altres móns... Tancava els ulls i només apareixia la foscor d'aquell que no sent res, els somnis del qual han fugit per trobar millor vida...

La seva era una existència trista. En una ciutat plena de fums, les il·lusions s'esvaïen amb cada fruit del seu esforç que havia de vendre... Aquells fruits eren l'únic testimoni del seu anar i venir, de la seva feina ben feta, i desapareixien en estòmacs desconeguts que ni tant sols coneixien les seves arrels.

Una tarda, al tornar a casa, el va veure arribar, més ensopit del normal. Des de la seva finestra, rere les cortines, ella se'l mirava. Potser no ho sabia, però era tot el seu món, construïa fantasies entorn una vida que ella creia meravellosa. Ella, que vivia al carrer dels espantats número 5, no podia sortir de casa, i només li quedava crear móns paral·lels per a tots aquells rostres que veia per la finestra. Ella es mirava el seu reflexe i enyorava el somriure que aquella tarda no havia tornat. L'endemà ja no el va veure sortir més... Aquella nit havia escapat, sí, havia escapat amb la seva bicicleta nova, a conèixer món. I després la vindria a buscar, per ensenyar-li a volar i poder tocar el sol amb els dits.



Barri Çukurcuma

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Agredolç.
Perdo, però es que em sembla que amb aquesta única paraula n'hi ha prou.
Un petó!
rosa ha dit…
m'has deixat nua, seca...
quina bellíssima descripció, semblava que jo fos la noia que se'l mirava desde la finestra...
benvolgut final...
ptons.
gatot ha dit…
no has pas canviat el nom dels carrers, sense voler?
potser l'espantat era ell, la oblidada ella?

petons i llepades de conte!
Carme Fortià ha dit…
ferran certament, podríem dir que la paraula el descriu: agredolç... ara no ho compararem amb la salsa xinesa, no? ;op

rosa el final que finalment vaig trobar-hi és una manera de veure i entendre els adéus, no sé si benvolgut o no, però són d'aquelles coses, que quan les pensem, ens fan somriure davant d'un comiat.

hola gatot ! Doncs la veritat és que per mi no... l'oblidat era ell (encara que certament hi havia algú que l'esperava cada tarda, sense que ni tan sols ho sabés... si ho hagués sabut potser les coses haguessin estat diferents) i l'espantada ella, es mirava la vida rera la finstestra, sense atrevir-se a sortir al carrer, a parlar...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu