Passa al contingut principal

Volia dir...

Però certament són excuses. Com les de la Renfe, aquesta gran amiga meva. Avui tots aquells que feu servir els transports públics sabreu a què em refereixo. Estic cansada, toca treballar de sol a sol, millor dit de lluna a lluna (començo que encara no clareja i acabo amb la lluna que ja tapen els núvols de pluja), i després de dotze llargues hores em decideixo anar a passeig de Gràcia i agafar el tren. Casa... casa... Quina llàstima que estigui tant lluny, però anant bé encara podré sopar, escriure alguna cosa i dormir, que en dotze hores he de tornar estar conectada a aquell ordinador per seguir.

Però ja se sap que quan agafes la Renfe no saps quan arribaràs a destí. Si ja ho diu ma germana ja, m'hagués hagut de quedar a Barcelona a casa seva i aprofitar les hores de son...

Què ha passat? Plou, ha plogut, amb això ja n'hi ha prou. Per un moment semblava que l'esperança creixia, ja que ens han fet pujar a tots a un Catalunya dient-nos que pararia a totes les estacions fins a Figueres... Però devia ser fins a la llavor d'una figuera de Sant Andreu Comptal, perquè a partir d'allà ja res de res. Després només para a Granollers i mitja hora després ens diuen que a una altra via hi ha el tren de Sant Celoni i que... Resultat, són les onze de la nit i acabo de sopar, m'he aixecat a dos quarts de sis, he treballat de vuit a vuit, i demà m'he d'aixecar a les cinc del matí, perquè hauré d'anar a Granollers i deixar el cotxe, per després tornar i conèixer els meus nous alumnes d'alemany, i ... Que llarga que se m'està fent la setmana!

Doncs res, això, que no sé si us va agradar la historieta d'ahir, la continuació ja la tinc al cap però em falta l'esma per posar-m'hi (se'm tanquen els ulls) i millor que continuï demà, quan arribi també a les deu quarts d'onze. Dissabte tornaré a ser persona, dissabte.

Avui us deixo, amb aquestes paraules i un text que vaig escriure fa uns dies, quan com avui, plovia.

Comentaris

Sergi ha dit…
Vinga ànim, que et deus sentir molt cansada per tot l'esfoç, però després això et fa sentir bé ja que et sents capaç de tot. Si no fos per RENFE... això baixa la moral a qualsevol, no hi ha qui ho arregli...
Anònim ha dit…
És que en aquest país tenim unes infraestructures tercermundistes, per això quan ens diuen que ens les arreglaran una mica ens posem tan contents... que no pensem que tot seguirà igual però maquillat.
mossèn ha dit…
12 hores !!!! ... això ja és bo per la salut ??? ... salut
una lingüista ha dit…
Ai, Renfe, Renfe... A mi encara me'n van fer una la setmana passada: anava de Barcelona a Alcant amb l'Euromed -tan caríssim que és...- i, per si el viatge no fos prou llarg i jo no estigués prou impacient, em van regalar uns 3/4 d'hora més de trajecte!!!!
Dum ha dit…
be, doncs ja s'ha acabat la setmana, oi?
i eh que avui feia un sol impecable, calorific?

doncs res... una setmana més de la que hauras disfrutat!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu