Passa al contingut principal

Una escletxa a la paret

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes.

Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos!

I avui, cansada de la setmana passada i del cap de setmana, comença la nova setmana, on sap que li faltarà el temps... Però després del que ha llegit, se'n va a treballar amb un somriure còmplice, i una mirada d'aquelles que es perd en la claror de la lluna, somiant...

Potser ha aconseguit treure alguna reixa? O potser és que algú l'ha ajudada?

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Escapa't un moment, ara que has tret una reixa, i vine a veure'm al meu món. Aquí no hi ha estrés, no hi ha feina, també hi ha una criatura (d'1 any!!), menjarem pebrots, sí, sí, encara n'hi ha!, tindràs temps per llegir, escriure i el que vulguis. Per un llit no pateixis, hi ha lloc, queda't el temps que et faci falta. Vacances pagades.
I si no pot ser, espero que aviat puguis marxar d'aquesta presó. La vida és rutina, però pensa que quan surts d'aquesta rutina gaires dies pots arribar a sentir-te incòmode. Jo mateix si no llegeixo durant 2 dies em sento malament, si no escric dia rera dia estic insuportable.
Un petó.
Sergi ha dit…
Vinga, molts ànims per començar la setmana amb força, i pensa que a part que és curta, un nou cap de setmana vindrà, i tornaran aquells moments que valen la pena, això segur.
Anònim ha dit…
jo també necessito els petits canvis de cada dia. Només cal viure'ls al màxim, que si no tot és insoportable i jo el que més!

A, sí, ja he pensat com respondre el teu meme, però em vaig oblidar de fotografiar aquella part del cos quan vaig anar a lleida... bueno, no hi ha pressa.
mossèn ha dit…
dilluns ??? ... millor divendres !!! ... salut
Anònim ha dit…
Has cuidat molt bé els teus minuts, un bon post, malgrat les dificultats de temps.
rosa ha dit…
t'he llegit i m'he enyorat, m'has posar una mica bleda, i jo no vull tenir aquesta sensació, vull obrir una reixa o dues i sentir-me una mica més lliure.
un petó

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu