A vegades hi ha paraules que et fereixen, clavant-se’t, afilades, a la profunditat més recòndita del teu ser. Després dubto de si són les paraules, les malvades, o bé si sóc jo mateixa, que sóc massa sensible al seu poder.
Em fan tremolar, no ho puc evitar, paraules, imatges, cançons, mirades, melodies, tons, sospirs, fins i tot el silenci. Potser és que em faig gran, i que com més anys passen més petita sóc. Potser és la meva gran amiga anomenada inseguretat, que fa entremaliadures en els fonaments de la meva autoestima.
Deu ser aquesta dèria d’agradar a tothom, de voler ser la millor, d’intentar ser perfecte o tenir un lloc a tot arreu, quan aquesta perfecció somiada no existeix... Ja hi torno a ser, això deu ser un intent de psicoanàlisis barat que et surt sense pensar.
Jo volia parlar de sensibilitats. Tinc una amiga que compartiria les meves paraules, n’estic segura. Ella diria, com jo escric ara, que hi ha persones que són sensibles, n’hi ha que ho són més, i n’hi ha de les que no se n’adonen de la sensibilitat de les altres (bé, això potser només ho diria jo). Conèixer el grau de sensibilitats és la peça clau per entendre la gent, o si més no per entendre’m a mi mateixa. I no és que no se’m pugui parlar quan hi hagi lluna plena o quan arribin aquells dies de condemna femenina; no té res a veure amb aquestes dites populars. És més aviat saber què es pot dir i què no, o més aviat, el com. I això no té res a veure amb mentides pietoses, o amb amagar la realitat, sinó en les formes.
Una senzilla ironia pot ferir. Una mirada reclusa pot enfonsar-se en un nen petit fins deixar-lo sec d’esperança, enfonsat en la seva pròpia solitud. Un parlar, o escriure, sense pensar pot ser desastrós i fer esclatar al terra la nena que es gronxava alegrament...
Puc dir “ecs quin fàstic!” amb paraules, amb mirades i amb gestos, i si el cuiner, dels sensibles com jo, intentava sortir de si mateix i intentar fer aquells plat amb la il·lusió d’un nen petit ja l’hauré enfonsat; i per què? Perquè potser no m’agrada el pebrot, i el gust que en deixa no m’acaba de convèncer. Si potser hagués dit que el pebrot no és sant de la meva devoció, les seves il·lusions no s’hagueren vist sacsejades, i no s’hagués trencat aquell espill d’esperances i complicitats amb les persones més properes.
Com deia, és qüestió de sensibilitats!
PD: M’encanta el pebrot!
Em fan tremolar, no ho puc evitar, paraules, imatges, cançons, mirades, melodies, tons, sospirs, fins i tot el silenci. Potser és que em faig gran, i que com més anys passen més petita sóc. Potser és la meva gran amiga anomenada inseguretat, que fa entremaliadures en els fonaments de la meva autoestima.
Deu ser aquesta dèria d’agradar a tothom, de voler ser la millor, d’intentar ser perfecte o tenir un lloc a tot arreu, quan aquesta perfecció somiada no existeix... Ja hi torno a ser, això deu ser un intent de psicoanàlisis barat que et surt sense pensar.
Jo volia parlar de sensibilitats. Tinc una amiga que compartiria les meves paraules, n’estic segura. Ella diria, com jo escric ara, que hi ha persones que són sensibles, n’hi ha que ho són més, i n’hi ha de les que no se n’adonen de la sensibilitat de les altres (bé, això potser només ho diria jo). Conèixer el grau de sensibilitats és la peça clau per entendre la gent, o si més no per entendre’m a mi mateixa. I no és que no se’m pugui parlar quan hi hagi lluna plena o quan arribin aquells dies de condemna femenina; no té res a veure amb aquestes dites populars. És més aviat saber què es pot dir i què no, o més aviat, el com. I això no té res a veure amb mentides pietoses, o amb amagar la realitat, sinó en les formes.
Una senzilla ironia pot ferir. Una mirada reclusa pot enfonsar-se en un nen petit fins deixar-lo sec d’esperança, enfonsat en la seva pròpia solitud. Un parlar, o escriure, sense pensar pot ser desastrós i fer esclatar al terra la nena que es gronxava alegrament...
Puc dir “ecs quin fàstic!” amb paraules, amb mirades i amb gestos, i si el cuiner, dels sensibles com jo, intentava sortir de si mateix i intentar fer aquells plat amb la il·lusió d’un nen petit ja l’hauré enfonsat; i per què? Perquè potser no m’agrada el pebrot, i el gust que en deixa no m’acaba de convèncer. Si potser hagués dit que el pebrot no és sant de la meva devoció, les seves il·lusions no s’hagueren vist sacsejades, i no s’hagués trencat aquell espill d’esperances i complicitats amb les persones més properes.
Com deia, és qüestió de sensibilitats!
PD: M’encanta el pebrot!
Comentaris
Apart d'això, jo tinc la sensibilitat a flor de pell, és un defecte més dels milers que tinc. Sé massa sensible, no és bo i menys per aquest món en que vivim.
Salut, una abraçada i un petonet des de terres vigatanes.
Fa temps que em noto més sensible, suposo que deuen ser totes les experiències viscudes, però prefereixo ser sensible que no no immutar-me per res!
Ui! quin rotllo! Però a mi em funciona.
Carme
Ferran, per cert, si surten bons me'n deus una remesa!
Wink, si, forma part del nostre encant, encara que això ho digui jo sona lleig, no? ;op
Albert, abans crec que tenia part d'aquesta cuirassa que dius, però ara no sé què em passa, que tot va a la inversa, de sobte "visc" més, "sento" més... És com llegir un llibre, hi ha moments que els sento massa, ploro, ric, m'emociono igual com si fos la meva pròpia vida! I la veritat és que m'agrada, potser és que la cuirassa va caures sola, pel seu propi pes o perquè ja estava podrida de tant aguantar... a saber!
Seriem tots més savis i viuríem millor.
És veritat que només nosaltres podem decidir si ens fereixen les paraules. Ara, a vegades...fins nosaltres mateixos podem ferir.
Per a treure's la màscara, "El hombre de la armadura oxidada"
Salutacions