Era tard. Anava cap al cotxe moguda per la fatiga, les ganes de sentir-se a casa, lluny de tots els deures diaris i de mirades desconegudes, i moguda per un sentir-se observada a cada pas. Com si l'empaitessin.
Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor.
Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpides, com qui vol però no vol veure-hi.
Eren les mateixes pors que l'assetjaven de petita. Aquell temor infundat que li impedia dormir creient que tenia un monstre sota el llit i que l'agafaria amb les seves mils mans, i que a la vegada li impedia mirar per veure si hi era. Potser l'atraparia amb els seus ulls foscos, o bé no seria capaç de trobar-lo i quan tornaria a amagar-se sota les mantes se'l trobaria de sobte al seu costat.
Era aquell temor que la feia pujar les escales secretes, quan estava convençuda que una ombra la perseguia i no gosava mirar enrere.
Eren aquelles pors, les mateixes, les que ara la inundaven pensant que hi hauria algú darrere el cotxe. I la carretera semblava no acabar mai. Recordava els mostres sense cara, les ombres sense cos i tots aquells altres éssers que l'havien atemorit tants cops.
De sobte sonà una cançó, i la començà a taral·larejar. Sense adonar-se'n arribà al proper poble. El semàfor estava vermell. Posà punt mort i es va parar.
Sense adonar-se'n es va girar.
Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor.
Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpides, com qui vol però no vol veure-hi.
Eren les mateixes pors que l'assetjaven de petita. Aquell temor infundat que li impedia dormir creient que tenia un monstre sota el llit i que l'agafaria amb les seves mils mans, i que a la vegada li impedia mirar per veure si hi era. Potser l'atraparia amb els seus ulls foscos, o bé no seria capaç de trobar-lo i quan tornaria a amagar-se sota les mantes se'l trobaria de sobte al seu costat.
Era aquell temor que la feia pujar les escales secretes, quan estava convençuda que una ombra la perseguia i no gosava mirar enrere.
Eren aquelles pors, les mateixes, les que ara la inundaven pensant que hi hauria algú darrere el cotxe. I la carretera semblava no acabar mai. Recordava els mostres sense cara, les ombres sense cos i tots aquells altres éssers que l'havien atemorit tants cops.
De sobte sonà una cançó, i la començà a taral·larejar. Sense adonar-se'n arribà al proper poble. El semàfor estava vermell. Posà punt mort i es va parar.
Sense adonar-se'n es va girar.
Comentaris
L'altra Carme
Si aquesta no era la metàfora o la intenció del text, ho sento jo ho he entès així.
Jo, com en tals o la tals, m'he quedat intrigat amb què passarà un com s'ha girat.
jo de petita mirava sota el llit.
i tinc una tieta àvia que quan anaven a dormir tota la familia mirava sota els llits.
En realitat no es tracta de cap metàfora, Ferran , però la idea m'agrada i molt!
I el final... Per a mi, senzillament es deixa endur per la música, oblida totes les pors i es gira, com una mena d'acte reflex per enllestir alguna cosa que tenia pendent, convençuda que no hi haurà ningú i que aquestes pors que a vegades ens barren el pas i no ens deixen gaudir del viatge (metafòricament parlant) s'han de superar... La força de la música. I no hi ha ningú.