Ja és aquí la primera història veïnal, l'escala K hem estat les primeres... I ja espero amb entusiasme llegir els altres relats, què serà?
La veritat és que crec que hem de felicitar El veí de dalt per aquesta iniciativa. Ja és ben divertit treballar i escriure conjuntament un relat amb algú que quasi no coneixes, seguir històries, estils diferents... Jo repeteixo amb l'experiència! El que sí és l'espera, aquella espera de "com ho haurà seguit? haurà pogut trobar un final? i què passarà ara?"... I per fi arriba el moment i ja en coneixem el desenllaç! Riures i la pell de gallina per les paraules ben escrites: si és que escriure amb vosaltres val la pena!
Ho recomano!
I aquí us deixo l'inici del relat, que el podreu continuar llegint a "Un nou regal - Històries veïnals":
Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.
Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.
Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.A les dotze arribarà.
A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!
Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo.
Seguir llegint...
La veritat és que crec que hem de felicitar El veí de dalt per aquesta iniciativa. Ja és ben divertit treballar i escriure conjuntament un relat amb algú que quasi no coneixes, seguir històries, estils diferents... Jo repeteixo amb l'experiència! El que sí és l'espera, aquella espera de "com ho haurà seguit? haurà pogut trobar un final? i què passarà ara?"... I per fi arriba el moment i ja en coneixem el desenllaç! Riures i la pell de gallina per les paraules ben escrites: si és que escriure amb vosaltres val la pena!
Ho recomano!
I aquí us deixo l'inici del relat, que el podreu continuar llegint a "Un nou regal - Històries veïnals":
Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.
Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.
Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.A les dotze arribarà.
A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!
Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo.
Seguir llegint...
Comentaris
Jo també m'he trobat el "regalet" del Veí de dalt en forma de publicació prematura del relat... Quina gràcia llegir-lo, sense saber com l'acabaria la Tarambana. Per ser el primer, ha quedat prou bé, oi?
Tens raó: un "plas plas plas" per al Veí i les seves idees originals!!
Fins aviat