Passa al contingut principal

Estimat blocaire...

... avui m'has demanat uns consells per poder ser una persona digna d'aquest món, perdut en la catosfera de les nostres terres.

Doncs no sé si això és el que es podria esperar d'una somiadora com jo, però en primer lloc et diria que mai deixessis de somiar, en cada paraula que escrius, en cada cançó que et fa viatjar, en cada imatge que et brina la seva melodia...

Que siguin els teus somnis la teva pròpia veu, sense preocupar-te del què diran o del què pensaran o de si tornaran a veure't (o a llegir-te) o no.

I que gaudeixis fent el que fas, que siguis feliç i que no et deixis portar per obligacions autoimposades.

No sé si aquests tres consells et podran ser massa útils, estimat blocaire...


Aquest és el meu primer meme... El culpable és en David, de "Les Cabòries d'en Montilla" (àlies, el meu somiador preferit). I ara em toca a mi escollir les víctimes (aquest seria el moment en què sonarien els tambors!).

Doncs els nous consellers en cap de la secció de blocaires seran:
L'Anna Tarambana
La Carme Rosanas de Col·lecció de Moments
I El Submarí Terrestre

Doncs imagineu-vos que rebeu un comentari anònim d'un que aspira a ser blocaire (i que encara no sap que en aquest món, desitjar és ser-ho!) i que us té com als seus ídols i us demana tres consells, què li diríeu?

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Doncs gràcies per passar-me el testimoni dels tres consells, però no sé molt bé que és un meme, ni sé si es suficient posar els tres consells... al meu blog, suposo que jo també he de passar el testimoni... a tres blocaires? més

Un petó
Anònim ha dit…
Així que pugui m'hi poso! :)))
Unknown ha dit…
El primer meme! Que bonic! ^^
Barbollaire ha dit…
perquè ja hi sóc, que si no...
amb aquest consells m'hi posava de seguida a obrir un blog...

(i vigila, que aquesta gent dels blogs son uns bitxos!... si veuen que fas memes començaran a arribar-te de totes bandes :¬D!)

petonet dolç :¬)*
Ferdinand ha dit…
Si vols obrir un boc, només un consell: escriu sempre que tinguis alguna cosa a dir, no escriguis per escriure.
Anònim ha dit…
eI! qUÈ INTERESSANT! PERÒ... QUÈ ÉS UN meme?

veig que encara em queda molt per aprendre...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu