Passa al contingut principal

Escapades a la ciutat dels fums

Aquesta nit m'he escapat de casa, he fugit fent de casa meva un altre cop la ciutat dels fums, deixant al meu somiador preferit sol en un casalot (esperant que m'enyori quan el llit se li faci gran! encara que sabent a les hores que es despertarà i que ell és una au nocturna, potser no l'aclapara la solitud)...

Avui he tornat a treballar de sol a sol, he arribat a la feina que encara seguia el rastre dels estels i n'he sortit que ja em saludava la Lluna, i amb la bossa preparada he fet camí cap a casa ma germana, que ja tenia ganes de veure-la i dedicar-nos els vespres de no deixar-nos parlar mútuament, sopar un bon "schawarma" del seu barri, veure unes coles i mirar potser alguna série televisiva (encara que ara les que solíem veure ja no les fan). Així no arribo tant tard a casa, no m'aixeco tant d'hora, vaig menys cansada i, el més important, la veig!

O sigui que, exiliada de casa, he aconseguit encendre el seu portàtil, fer anar internet (tampoc ha estat massa complicat, no us penseu) i arribar aquí, la meva segona casa, que m'acompanyarà sempre que hi hagi xarxa! I aquí em teniu, avui i demà, passarem un parell de dies de rialles entre germana petita (jo) i germana gran (ella) i, tot s'ha de dir, d'enyorança de l'escalfor d'un somiador que jo ja conec...

Bé, doncs jo us la volia presentar, és una persona important per mi i per tots els que l'envolten. Si és que de fet comentàvem avui amb una amiga seva que quan marxi (ens vol abandonar i veure món al febrer) es trobarà a faltar, i molt!


Ja t'enyoro i encara no has marxat...

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Quin ullassos i quins somriures, totes dues!
Montserrat ha dit…
No podeu negar que sou germanes!!!!
Unknown ha dit…
Aprofita que encara és aquí, perquè aquesta au nocturna no marxarà i de ben segur que trobarà el llit massa gran. Petonets a la boja de la meva cunyada! Per tu també...
Ferdinand ha dit…
Una pregunta, què és un "schawarma"?
Bé, me'n alegro doncs que estiguis a prop d'ella. El febrer queda molt lluny, encara... pensar que ja tindré certa edat!! (sóc del gener).
"Aprofita-la". Bon profit.
Un petó.
iruNa ha dit…
Són molt importants les germanes, i més si hi ha tanta estimació com expliques. Gaudeix al màxim de la seva companyia!!!
Sí que us assembleu força eh?!
Anònim ha dit…
Molt guapes les dues i quins ulls! Són molt vius. I a la feta es nota que esteu molt unides. Que tengui un bon viatge. Fer el viatge que vol fer la teva germana és el somni de qualsevol! ;)
mariona. ha dit…
quin ulls joder que blaus!guapeeeeeeeeeeeeeeeeees!
Laia ha dit…
Ui amb els germans grans s'hi té un vincle especial... encara que sigui un noi! En el fons hi ha un carinyoooooo... :D

Que us ho passeu bé les dues el temps que us queda juntes!
mossèn ha dit…
les escapades ... sí, mentre no caiguin ... salut
Striper ha dit…
Sonriure de felicitat , que ho paseu bé,per cert si vols pasat per el meu bloc t'he posat deures.
Anònim ha dit…
Porte una bona estona mirant el post (mentida, la fotografia), pensant en dir alguna cosa original que no acabe fent referència als ulls que ens miren des de l’altra banda de la lluna de les felicitats (on no arriba tot el món) i no se m’ocorre res...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu