Passa al contingut principal

Es busca un curs d'absentisme laboral

Es busca. Treballadora del sector administratiu de 26 anys busca curs subvencionat sobre l'anomenat absentisme laboral. Del sector d'oficines i despatxos busca aprendre les tècniques per poder complir les espectatives dels seus caps i poder justificar d'aquesta manera una disminució del 35% del seu sou després d'una operació, així com els tres primers dies de baixa, d'angoixa en un hospital, que ni tant sols cobrarà. També s'accepten professors particulars. No és necessari diploma. Pràctiques incloses.

Tot comença en una conversa inicial d'aquelles casuals, topades als lavabos:

- Escolta'm, ara que et veig, tinc una pregunta per tu. Quan es cobra quan s'està de baixa?

- Els tres primers dies no es cobren.

- Però ni que tinguis la baixa mèdica, ni per operació?

- No.

- Ja és legal això?

- Desgraciadament si.

(Em començo a quedar blanca com la llum esmorteïda dels fluorescents)

- I després? (M'atreveixo a preguntar, fent-me la valenta)

- Els primers 15 dies cobres un 65% del sou...

(com? espera espera, no segueixis, que em sembla que de l'ensurt se'm torna a obrir la cicatriu... Doctor doctor! Torni'm vostè l'apèndix que això surt massa car!)

- ... i a partir del setzè ara no recordo si...

- Però això és "tothom"?

(Problemes de tenir dos convenis diferents en una mateixa feina per desenvolupar tasques similars)

- No...

- Els altres sí que cobren el 100% i els primers tres dies, no? Em sembla injust, la veritat. No s'hi pot fer res? No s'hauria de lluitar una mica? Apretar, parlar-ne... Jo m'afegeixo a les veus del comitè, el que faci falta!

- Si ja ho fem, no creguis. Sempre treiem el mateix tema. Però direcció ens posa els números sobre la taula, es tanquen en banda parlant d'una nova professió d'absentisme laboral, i amb aquells números...

- És a dir, com sempre, paguem justos per pecadors, no? Doncs potser que em busqui algun curset perquè m'ensenyi aquesta nova professió que diuen. Perquè posats a no cobrar, a que em redueixin el sou d'una manera tant brutal, com a mínim que sigui amb raó.

Comentaris

Anònim ha dit…
El que t'escriu, al seu antic treball es quedava PER QUE VOLIA a vegades al migdia, a l'hora de dinar a avançar coses meves...
Un bon dia vaig decidir anar a casa a dinar. La meva sorpresa va ser la bronca que em vaig guanyar per no ser al treball un migdia que em necessitaven!
Ara, és el meu antic treball.
Anònim ha dit…
Mare meva! De vegades en segons què, pareix que vivim en un país tercermundista i lluny d'una democràcia.
Parlant amb la gent me n'adono de la gran quantitat de problemes que tenen a la feina. Per sort, i de moment, jo em sento molt afortunada de la meva. Ens deixen molta llibertat, temps per anar a berenar, ens han regalat dies lliures... Un luxe. Però s'hauria de fer alguna cosa amb aquest tipus d'empresa que jo pens, que si no tenen els treballadors contents (el que és primordial) estan destinants a fracasar.
Ferdinand ha dit…
Si noia, es el que hi ha, i d'això en diuen democràcia. Però tothom ha de treballar perquè de rics n'hi ha ben pocs, i com que hi ha demanda, escanyen.
Uffff, tinc mal de cap només de pensar en treballar. Tornaré més tard.
Anònim ha dit…
No només paguen justos per pecadors, és que a més els de dalt han de fer tot el que poden per a treure'ns més rendiment. O com es faran rics sinó ?
Boira ha dit…
És molt trist com funciona tot aquest tema! Si algú et contesta a l'anunci avisa'm, jo m'hi apunto.

Petons.
mossèn ha dit…
les converses als "excusados" són d'un altre món ... salut

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu