El paper del gelat

Sobre el paper del gelat, o del caramel que t’acabes de menjar, o d’un mocador de paper que vols llançar. Aquesta historia va de qualsevol d’aquests elements, fins i tot les protagonistes podrien arribar a ser dos parells de sabates velles dins d’un parell de caixes noves.

Turquia. Istanbul. Finals de juliol i principi d’agost. Any 2007. Aquest va ser el destí de les nostres vacances passades. Per un cop a la vida, vam tirar la casa per la finestra (només en sentit figurat, és clar) i vam pensar en què ens venia de gust conèixer. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, Istanbul, viatge estrictament no organitzat (com diu el meu somiador, per anar a toc de “pitu” ja em quedo treballant i no me’n vaig de vacances). Només hotel i avió, i la resta nosaltres ens ho maneguem. Però no vull parlar exactament de les vacances, sinó més aviat de la vida singular que tots els objectes inanimats que he esmentat anteriorment troben a una ciutat com Istanbul.

Desconec la xifra oficial que tenen a l’any, però són milers els turistes que han de trepitjar els carrers d’aquesta ciutat entre Orient i Occident. Milers o milions o un fotimer de turistes que tenen set i compren ampolles d’aigua que uns turcs et venen al carrer (si ets espavilat les compres barates, si encara no has après l’art de regatejar, un xic més cares). Ens hauríem d’anomenar devoradors d’aigua sota el sol de l’agost, perquè uns segons després ja teníem l’ampolla buida a les mans. I un petit problema. On llençar-la.

Els peus fan mal, camines d’un costat a l’altre, busques una paperera, mira que no seré exigent, si no és de reciclatge no passa pas res. Però no hi ha èxit. La meva bossa és gran i hi cap de tot (la càmera, la guia, el moneder, els mòbils, les entrades, la clau de l’hotel, ...) ja no hi vindrà pas de l’ampolla d’aigua buida, oi? Espera que faig malabars i li faig un foradet, tot sigui per no caminar més, que els peus em maten. Seguim la ruta i segur que ens en creuarem una.
Que tens un caramel d’aquells que et refresquen? Si, si, de llimona mateix. I el paperet, unes escombraries a la vora... No, guaita que no en veig cap, un altre paper que acaba a la bossa. És que sóc neta i per més que la ciutat en sí sigui un xic bruta (tot i ser en ple casc antic, i quan dic xic no peco d’exagerada sinó més aviat tot el contrari), jo no hi penso contribuir.

Que et ve de gust un gelat? Amb aquesta calor... Va, de camí a l’hotel en fem un. I amb el gelat arriba el gran problema. Perquè si l’ampolla d’aigua buida i l’embolcall del caramel hi cabien a la bossa, em nego a posar-hi el paper del gelat, tot enganxifós... Per sort anem a l’hotel i allà podré buidar la bossa de totes les porqueries ja que sembla una missió impossible intentar trobar unes miserables deixalles en tot el casc antic turístic d’Istanbul.

Un altre dia vam anar a l’altre centre d’aquesta gran ciutat. Aquest cop el centre modern occidental (no serà per centres!), i les sabates ens feien tant de mal que vam decidir improvisar i comprar-ne unes de noves, que de ben seguit vam estrenar, per alegria dels nostres peus maltractats. I un altre cop el mateix dilema: dues caixes de sabates noves amb sabates velles a l’interior i cap lloc on poder desfer-nos-en, i el seu volum començava a fer-se feixuc per dur-les de ruta durant tot el dia... Jo no sé si és que potser necessitàvem olleres, però en aquest altre centre tampoc hi trobàvem unes escombraries.

Fins el dia següent (potser és que van decidir posar-les només de dijous a diumenge?) que ja en veiem una (la de la fotografia). I a la tarda, que ens n’anem a visita l’últim centre que ens quedava, el del continent asiàtic, i allà al mig, en una Avinguda que seria tipus Pedralbes, em trobo amb contenidors de reciclatge! I no eren visions provocades pels alts graus de temperatura i el cansament simptomàtic del turista, eren ben reals... Llàstima de no haver guardat les ampolles d’aigua, els embolcalls dels caramels, els papers del gelat, els mocadors de paper i tota la resta durant tants de dies!