Passa al contingut principal

De Memes i altres històries...

Doncs resulta que fins fa poc jo tampoc sabia el què eren, els memes aquests... I de fet, si ho busco al diccionari, m'agrada la resposta que la pantalla em mostra "no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca", potser haurem d'aprendre a cerca millor! Ningú no coneix un diccionari de... de... ups! On sortiria la definició del què és un meme? Algú m'ajuda? Podria ser un testimoni que es deixa, podria ser un d'aquells mails que sempre t'acaben arribant amb un munt i munt de preguntes sobre tu mateixa, el que t'agrada i el que no, el perfum que més t'agrada, l'estació de l'any i el destí de les vacances, i què sé jo... Un d'aquells que només et ve bé respondre quan la persona que l'ha de rebre és un futur somiador, però que quan ja saps de què va tot penses buffff quina mandra! Oh! Si se n'ha anat al "trash", quina llàstima!

Bé, doncs com anava dient, no sé com explicar què seria un "meme" blocaire... N'he vist d'aquests que acabarien al trash (ui! que aquí no n'hi ha, i potser això no queda políticament correcte... és igual, ja està dit), d'aquests que et fan gràcia i creus originals i d'aquells que penses, va i per què no?

Ahir vaig avançar que m'havia tocat, i dos cops! Doncs aquesta nit espero poder-vos deixar el segon, un xic diferent (força) al primer però que pot resultar divertit o en el meu cas, inspirador (o no)... Aquest cop haurem de donar les gràcies a l'Striper pel Meme del Tros que us deixaré d'aquí una estona. Encara que mai podré competir amb ella i amb les rialles que em va robar una tarda de la setmana passada, crec que és el millor que he llegit mai, no us la perdeu: el Meme corporal de l'Anna Tarambana.

Comentaris

Com estàs de castellà? Potser et pot servir això.
Anònim ha dit…
Gràcies a vpamies, he entès una mica això dels memes. Només una mica.

Carme
rosa ha dit…
curiós, curiós, és un ranking això o què, avisa...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat