Com aprenem els que ens diem grans

(encara que jo continuo sent aquella nena que s’amagava sota el llit!)

Formar part d’una empresa d’un grup important com en el que treballo és que, de tant en quan, intenten cuidar els seus treballadors i organitzar cursos (d’aquells del Fons Social Europeu o quelcom similar, no ens enganyem) per al seu desenvolupament laboral, social i personal.

I jo tinc la sort que em valorin i em cuiden, com a premi o senyal de gratitud, o senzillament em va tocar, depenent de com es vulgui mirar. En definitiva, vaig formar part d’un curs de comunicació a principis d’estiu, ni més ni menys que comunicació! La meva debilitat, el meu punt feble, allà on m’ho passo com una nena amb sabates noves, gràcies gràcies gràcies!

Vam parlar de moltes coses, intercanviar diferents punts de vista i bla bla bla, també ens vam comunicar, però moltes d’aquelles coses les deixaré per més endavant. Avui us vull parlar de com aprenem els que ens diem grans, o adults, com ho preferiu. És una d’aquelles teories que no sé si seran certes o no, això no em correspon a mi decidir-ho, com a filòloga alemanya... però la vaig trobar molt encertada i adequada a molts aspectes de la meva vida.

En primer lloc som Inconscientment Incompetents, no en tenim ni idea que no en sabem. És com el primer dia d’agafar un cotxe (sigui a l’autoescola o a un pàrquing d’aquells abandonats), ens pensem que serà fàcil, pugem al cotxe, girem la clau, posem la primera i vinga, a fer corre aquest trasto. Què passa? Se’ns cala. Hem pecat de ser inconscientment incompetents. Però ara ja sabem que no en sabem, és a dir, en som conscients. I aquest és el primer gran pas que es pot donar per aprendre una cosa, ser conscientment incompetent.

Ens ensenyen, aprenem, busquem i rebusquem, mètodes, números, lletres, imatges, hores de colze, hores de pràctiques, accidents, errades, cops de cap... És tot un procés el de l’aprenentatge, i tots en tenim els nostres secrets amagats.

Finalment som conscientment competents. Ja en sabem de manera conscient, tenim la capacitat i ens en sortim, com a norma general, hàbilment. Fins que arriba el moment que ho tenim tant interioritzat que ja no en som conscients, i es devenen fets mecànics: anotar això o allò, respondre de manera automatitzada però sense escoltar, tancar la porta de casa sense recordar-ho... Som inconscientment competents, i aquí és on arriba el gran perill que pot desembocar en major o menor desastre personal o laboral: la rutina, el fer-ho mil cops, el no parar-hi atenció, tot això i més, ens du a equivocar-nos i a tancar el cercle per ser una altra volta, inconscientment incompetents...

Cada cop que estic a deu metres del cotxe, anant cap a casa o a punt d’agafar el tren, penso, hauré tancat? No ho recordo... I la por de tornar-me inconscientment incompetent i que em robin el cotxe m’assalta de tal manera que torno enrere i perdo el tren...

Ara hauré de vigilar encara més, ja que demà dissabte començo un curs d'anglès (vaja setmana que porto! tornada a la realitat i sense parar a casa), començaré a ser conscientment incompetent! Bona nit!