Passa al contingut principal

Alguien especial...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas.
Sigue lloviendo.
Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable.
Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel.
Sigue lloviendo.
Eso creo.
La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general.
Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa.
Aquí estoy.
Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en otra, con las luchas delante de mis ojos, con los amigos y amigas al lado, con toda aquella gente que me he cruzado por la calle, aquellos a quien algún día dediqué una sonrisa, unos minutos, una lágrima..., aquellas a quien siquiera he visto, a una humanidad que vive esperando, o que simplemente vive.
A todos vosotros os mando estas palabras, personas que formáis parte de un pasado, de un presente, del ayer, del hoy o del mañana que hay que vivir todavía, a todos aquellos que ni siquiera conoceré pero que nos cruzaremos algún día. A quien ha querido y es querido, a quien vive en un mundo de fantasías, a quien construye nuevas realidades, a quien no olvida, a ti, especialmente a ti porque lees ahora estas palabras y compartes conmigo unos momentos de tu vida.

Vielen Dank für alles!

Barcelona, una noche lluviosa de primavera. Hace días que no se asoma el sol, quizás mañana me de los buenos días, o quizás sea necesaria tu sonrisa y el calor de tu mirada...
La ciutat dels fums,

9/05/02 (10)
0.45 min

Comentaris

Anònim ha dit…
Siempre me gustó lo de "la ciutat dels fums", es Barcelona, Barcelona, no puede ser otra! Me encanta como escribes, y saber que te puedo encontrar por aquí, y que la palabra aun me puede llegar a estremecer -conmover es más adecuado.. pero todo junto:)- lo cual en más que cierta manera reconforta, no porque sea una tía dura, que ya sabes que no;) Pero soy dificil de contentar, jejeje. Tu blog es mi refugio literario, siento apropiarme así de él:P SI no te mola,ven a buscarme, jejej. Además estoy segura de que no soy la única..¡¡cómo tengas que ir a buscarnos a todos te va a costar tiempo :P!! Un besazo amoreeeeeeee!!!!!! (aquí son las 12 de la noche..sigo flipando con la diferencia horaria, brrrrrrf)

Ursu
rosa ha dit…
ei que ens has deixat a mitges amb el relat d'ahir...

jo en tenia prou amb la seva presència perque surtís el sol...
didac ha dit…
tens un blg molt interesant y inkietant..
xao
iruNa ha dit…
Caram, quines paraules... m'ha agradat molt el post! Diga'm inculta, però de quin autor és el llibre??
Striper ha dit…
Expendit relat no habia sentit mai lo de La ciutat dels fums,
Carme Fortià ha dit…
ursu ¡qué alegría oir de ti! No me lo digas dos veces, que busco la lampara de Aladín y pido un deseo de venir al otro lado del Atlántico! Y encantada de que te apropies de él, quizás algún día te de alguna idea para algún corto de los tuyos! Besotes enormes des de Cànoves (eso de la ciutat dels fums ya no vale ahora...)

rosa bé, jo havia deixat un comentari nou aquest matí (crec) al relat d'ahir... és que en aquest cas les segones parts no són massa bones ;)

didac gràcies! inquietant?

iruNa esto, ja sé que t'ho acabo de preguntar, però quin llibre?

striper gràcies! Vaig viure durant quatre anys i mig a Barcelona, i des del primer any (el meu primer d'universitat), va esdevenir "la ciutat dels fums", va ser una manera pròpia d'anomenar-la i sempre signava així qualsevol cosa (relats, cartes, mails,...). Detalls d'un passat que sempre ens acompanyarà!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat