Salta al contingut principal

Deserts d'aigua

Em perdo en l'horitzó...



Em perdo en l'horitzó

Comentaris

Sergi ha dit…
Buf, quina foto! Es confon el cel i la terra, la fi del món és allà.
Anònim ha dit…
La línea de l’horitzo és on s’escriuen els somnis dels homes i les dones lliures.
Ignacio ha dit…
només puc gir una cosa:

genial!
Anònim ha dit…
el d'abans sóc jo, que per defecte m'ha posat el cognom
Petjada ha dit…
La gràcia de perdre's és saber trobar després el camí de tornada! ;)
Putas y Princesas ha dit…
El desert d'aigua encara fa més por que el de sorra perquè t'hi pots ofegar.
Tals ha dit…
quina foto més maca, sembla de mentida!!
Laia ha dit…
Ve de gust endinsar-s'hi i caminar i caminar i no arribar enlloc... preciosa la foto!

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...