Passa al contingut principal

Despertars especials


Recordo aquells dies especials en que ma mare estava a casa als matins i ens preparava una bona tassa de xocolata desfeta per esmorzar. El dia que tocava la grossa hi havia sobre la taula uns quants croissanets petits i bons, molt bons! I si no sempre teníem les nostres delicioses torrades de pa de pagès per sucar amb la xocolata calenta i espessa... Eren dies especials (la mare no sempre estava a casa un matí de diumenge), d'aquells que sempre recordaré amb un somriure d'orella a orella. La nena més feliç que es podia trobar s'asseia davant la seva tassa i gaudia embrutant-se llavis, boca i cara d'una dolçor inoblidable.

I aquest havia de ser un matí especial. On la il·lusió d'aquella nena que un dia vaig ser i que segueix somiant desperta es transmeti a un any nou, entre amics i família, enmig de l'aroma del cacau, la llet, els croissanets i les torrades de pa. Una bona manera de dir bon dia al nou any i a les cares adormides que baixen les escales sentint la olor del que es cou al foc.

I als que no hagueu pogut compartir l'esmorzar amb nosaltres, a aquells que encara estigueu dormint, o treballant, o davant de l'ordinador, o jugant amb els més petits, o gaudint del sol que ens somriu, o... A tots vosaltres, molt bon any 2008!

Ja heu demanat un desig?

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Molt bon començament d'any! No n'hi pot haver cap de millor que la xocolata desfeta.
Laia ha dit…
Ooooh!! Si al primer paràgraf ja em poses la paraula xocolata... és que em perdo i no puc continuar! mentida... sempre continuo llegint per saber com acaba!! és una de les meves debilitats... I aquest any encara n'he pres poques vegades! Doncs apa, ja sé què menjaré demà per esmorzar :D
Que tinguis un feliç 2008 ple de somriures i xocolata (desfeta, negra, amb llet, en rajola... com vulguis!!)!!
Montserrat ha dit…
Un dolç i felic Any. una abraçada
Unknown ha dit…
Nosaltres la xocolata la mengem el dia de Reis... mmm!, quant l'espero! Feliç i dolç any nou!
Mikel ha dit…
aixo de la xocolata desfesta els diumenges no es pot perdre!!
Abi ha dit…
nyam, jo també en vull de xocolata, amb una bona ensaïmada!!!
SHADOW ha dit…
Que tinguis un any ple de moments tan dolços com la xocolata. Una abraçada
Caterina Cortès ha dit…
Feliç any nou Carme! Desitjos, desitjos... Espero que es compleixi algun. Un any dóna per molt, no creus? Espero seguir llegint-te tot el 2008 i més! ;)
Anònim ha dit…
Me n'alegro molt d'haver vist el teu somriure d'orella a orella, encara que ja no t'embrutis la cara de xocolata ;-)

Gràcies per l'esmorzar a tú i al David... i en Joel!

j.m.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu