Passa al contingut principal

Petjades de gegant

Se sentia trista i sola. Com si, de cop i volta, s'hagués tornat transparent, com si els seus sentiments ja no tinguessin cabuda en un món de pensaments lògics. El desig d'una nena desapareixia en l'ebullició constant del que cal fer, del córrer amunt i avall, de l'estrés genèric contemporani.

I se'n va anar. Si ja no tenia un lloc en el seu món, preferí endinsar-se en el món dels boscos, on la fantasia sempre hi tindria el seu regne. Amb els seus 12 anys, una bossa carregada d'algunes llaminadures, uns entrepans i un sac de dormir, va aconseguir escapar d'aquesta voracitat que se la volia empassar.

Guaitava la lluna i els estels, vigilava els mussols i buscava els ratpenats. Potser aquella nit apareixeria algun ésser d'aquells que només existeixen quan un creu en ells. Tot d'una va caure, un petit ... no sabia com definir-ho, com un forat que algú havia deixat al bell mig del seu camí. Va caure i es va sentir embolcallada per un llit de fulles seques. S'adormí i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant.

Petjades de gegant

Comentaris

Mikel ha dit…
maca la petjada
mossèn ha dit…
cuirosa fotografia ... salut
rosa ha dit…
que maca la frase de s'adormi i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant...a vegades ens passa...
Joel Montilla ha dit…
Ens ho vem passar molt bé el dia que vam trobar la petjada de gegant! T'enrecordes quan al papa li va pujar l`aranya?
Anònim ha dit…
I tant que me'n recordo! Sort que no la va veure! Va ser un dia molt maco i ens ho vam passar molt bé a les coves i al bosc...
Anònim ha dit…
Un conte molt bonic. Tots ens hi podem reconèixer una mica. Els somnis, la incomprensió, la fugida...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu