03 de gener 2008

Petjades de gegant

Se sentia trista i sola. Com si, de cop i volta, s'hagués tornat transparent, com si els seus sentiments ja no tinguessin cabuda en un món de pensaments lògics. El desig d'una nena desapareixia en l'ebullició constant del que cal fer, del córrer amunt i avall, de l'estrés genèric contemporani.

I se'n va anar. Si ja no tenia un lloc en el seu món, preferí endinsar-se en el món dels boscos, on la fantasia sempre hi tindria el seu regne. Amb els seus 12 anys, una bossa carregada d'algunes llaminadures, uns entrepans i un sac de dormir, va aconseguir escapar d'aquesta voracitat que se la volia empassar.

Guaitava la lluna i els estels, vigilava els mussols i buscava els ratpenats. Potser aquella nit apareixeria algun ésser d'aquells que només existeixen quan un creu en ells. Tot d'una va caure, un petit ... no sabia com definir-ho, com un forat que algú havia deixat al bell mig del seu camí. Va caure i es va sentir embolcallada per un llit de fulles seques. S'adormí i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant.

Petjades de gegant

6 comentaris:

Mikel ha dit...

maca la petjada

mossèn ha dit...

cuirosa fotografia ... salut

rosa ha dit...

que maca la frase de s'adormi i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant...a vegades ens passa...

Joel Montilla ha dit...

Ens ho vem passar molt bé el dia que vam trobar la petjada de gegant! T'enrecordes quan al papa li va pujar l`aranya?

Carme ha dit...

I tant que me'n recordo! Sort que no la va veure! Va ser un dia molt maco i ens ho vam passar molt bé a les coves i al bosc...

Carme R ha dit...

Un conte molt bonic. Tots ens hi podem reconèixer una mica. Els somnis, la incomprensió, la fugida...

comparteix amb...