Passa al contingut principal

Monólogo

La verdad es que el otro día no te dije toda la verdad. Si quieres lo comentamos ahora. ¿Qué me pareció? Te diré como me sentí: triste, desengañada, más bien defraudada. No es cierto que no tuviera una ligera idea de lo que esperaba recibir, pero no quería hablar. Quería conocer vuestras cartas sin mostrar las mías. Quizás fue una mala jugada, no lo sé. Pero cuando mostráis vuestra mano, el mundo cae al suelo, por su propio peso, y todo lo que podría tener que decir se desarticula en mis propios labios. Y la verdad, no creo que sea una impresión sujetiva y personal. Y no te creas que me esperaba un as, ni una jota siquiera; es cierto y sé que tengo mucho recorrido todavía, y que tengo mucho que aprender y (por lo que veo) que demostrar, pero el número de esa carta que habéis escogido para mi, es demasiado bajo, a mi parecer, y no refleja ni las tareas ni la responsabilidad que me habéis asignado. Sí, sí, ya sé que hay que tener paciencia, y que todavía es pronto, y que se valorará de nuevo la situación dentro de un año. Quizás entonces creáis que ya os he demostrado lo suficiente lo que valgo. Tengo esperanza y fe en sus palabras (aunque no siempre sé el por qué), me gusta lo que estoy haciendo, lo sabes y creo que es algo que no se puede ocultar, pero no quiero llegar a decir que esto es un lujo que no me puedo permitir. ¿Eres capaz de entender porque te digo que me siento desengañada, defraudada, triste?

Comentaris

RY ha dit…
Quan es fa la reflexió de que ja saps el pa que s'hi dona, comença la preparació per pujar-se a un altre tren i no dubtis que quan s'està preparada, el tren que esperes acaba per arribar.

;)
Unknown ha dit…
Així em sentia quan estava al Dutti, ho has reflexat a la perfecció.
Avui estaré tota la tarda per casa. Podem fer un cafè telefònic si vols!Muakas!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...