17 de gener 2008

Deixar-te marxar...

Te n'has anat, però crec que encara no t'hem deixat marxar, que et tenim agafat per la punta de la camisa vella que sempre duies i no deixem que el teu record vagui lliurement entre els nostres somriures.

De sobte, per què sí, el mar es comença a remoure clamant una tempesta de llàgrimes. La teva imatge, el record d'aquella tarda, les paraules dites, les escrites, l'última conversa, tot el que no vàrem poder fer junts, tot el que desitjaria compartir amb tu ara sentint l'aprovació de la teva mirada; tot forma un remolí que se m'endu lluny a través de les canonades d'una dutxa que intenta calmar, sense èxit, el mar.

Moments...

3 comentaris:

Carme ha dit...

Sempre ens queden coses pendents, per fer per dir amb els que ja han marxat i si no pendents simplement que ens agradaria compartir. Molt de mica en mica ens anem acostumant al fet que això ja només és possible en els nostres somnis. Una abraçada.

XeXu ha dit...

Bé, és normal recordar-lo i que mai no acabi de marxar del tot. Sempre diuen que si no els deixem marxar, no descansen, però qui és capaç de fer-ho això?

Malka ha dit...

La gent sempre diu que quan es mor algú proper, si plores molt és que l'estàs deixant marxar.No és així. El verdader dol es produeix temps després, suposo que depèn de cada persona però han de passar 1 0 2 anys perquè un s'adoni verdaderament de la pèrdua, de la impossibilitat de comunicar-se amb el que ja no hi és. Llavors és quan es produeix el dol de veritat, llavors és quan pots deixar marxar.Ánims.

comparteix amb...