29 de gener 2008

Miralls i delators



La cara és el mirall de l'ànima i els ulls els seus delators. (M. T. Ciceró)


No pot evitar-ho. Tothom pot veure en la seva mirada aquell núvol gris que la persegueix, aquell somriure desdibuixat, aquella tonalitat greu en la seva veu.

Saber el per què no és tant senzill. Potser serà la falta de son o de vida pròpia, potser serà el cansament, potser serà que aquell és un dia diferent, potser serà un correu que no vol obrir, una conversa que hagués preferit evitar, el nen que no va bé, notícies que no li agraden, papers que no comparteix.

Però quan la mirada s'ennuvola, quan quelcom es trenca dins seu, quan rep les bones o males noves que no comparteix, quan és incapaç d'entendre postures que ha de fer-se seves; tots els seus gestos parlen per si sols. Incapaç d'amagar-se rere el seu cos, tot la delata.

I no sap si és bo o dolent.

Creu que algun dia hauria d'aprendre a no comunicar-se.

5 comentaris:

Núria ha dit...

Hi ha mirades més transparents que altres, però seria terrible que les mirades no transmetessin res.

didac ha dit...

hi de vegades ke s'a de saber actuar(no sempre )ya ke si no kedes vuit!!
una abrazada

Patry ha dit...

este post es como "el matiz que desvela la verdad"

:)

El submarí terrestre ha dit...

"Creu que algun dia haurà d'aprendre a no comunicar-se" Aquesta frase bé val una tesi doctoral! Genial!

Carme ha dit...

Sembls ser que és impossible no comunicar-se. Sempre comuniquem alguna cosa. O sigui que si n'aprens avisa!

comparteix amb...