Passa al contingut principal

Scheisse...



A vegades se sentia com si els seus braços fossin conduïts per una mena de fils invisibles, com si no fos ell qui manés aquella manera de fer tant insòlita que li semblava original.

Tenia la sensació que hi havia algun ésser capriciós que jugava a ser un déu omnipotent inexistent i feia de la seva vida un videojoc estúpid i sense sentit.

Potser només era una manera d'excloure's de tota responsabilitat sobre els seus actes, potser només eren vagues sensacions que arribaven en dies grisos i enfosquits per la rutina, potser només eren excuses difuses per sentir-se millor o potser era una realitat irrefutable.

Fos com fos, aquell dia no havia aconseguit frenar a temps i ara intentava buscar a les palpentes una segona oportunitat per poder sortir d'un cotxe a punt d'incendiar-se i aixecar-se d'aquell llit entre parets blanques.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Carme Fortià ha dit…
Scheisse és en alemany una paraula força escatològica que sovint fem servir tots en qualsevol idioma quan alguna cosa no va bé... Merda! Ja se m'ha escapat!
12 de gener del 2008, a les 8:19
Unknown ha dit…
Aquesta semana doncs he dit molts cops aquesta paraula!Per cert, és fictici??que ja saps que jo sempre m'espanto, per si de cas...
12 de gener del 2008, a les 10:01
Anònim ha dit…
Ostres!

Espero que la partida encara duri...i que quedin moltes vides!

Salutacions!
13 de gener del 2008, a les 21:32
Anònim ha dit…
Sóc el visitant anònim, almenys de moment, número 4975. I és que el motiu de la meva visita és fortuït; buscava quelcom relacionat amb el meu cognom patern, Cànoves, com el poble. El poble de Cànoves on vius tu, Carme "La cabra boja"! Avui m'has alegrat el dia! Genial!!!
14 de gener del 2008, a les 10:56
Carme Rosanas ha dit…
No sempre tenim segones oportunitats, més ens val no desaprofitar la primera. Una història ben escrita i alliçonadora.
15 de gener del 2008, a les 10:35
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació