Passa al contingut principal

Les veus de la nit

S'havia despertat ben entrada la nit. Els ulls ben oberts i la son escapant-se per sota els llençols. Notava el càlid respirar de la persona a qui estimava al seu costat, però ni el lleuger vaivé del seu pit podia retornar-li els somnis fugissers.

S'aixecà i sortí a fora, alguna cosa l'havia encantat i ella caminava cautiva cap al darrere de la casa, embolcallada pel silenci de la nit.

S'assegué als peus de l'ametller despullat que ansiava posar-se els seus vestits més bonics i anunciar així l'arribada de la primavera, però encara no havia arribat el seu temps.

Escoltava el silenci de la nit i les seves veus. Un gat en zel que buscava una amant entre les ombres, l'òliva que s'amagava entre les branques del bosc, el vent que, juganer, feia córrer algunes fulles seques, la màgia de la nit que cantava als seus enamorats, la il·lusió d'un núvol petit que intentava tapar una lluna plena majestuosa, el caure d'una estrella fugaç que cridava per l'adrenalina de l'emoció, els seus propis batecs que la feien sentir viva, una porta que s'obria, unes passes rere seu, un t'estimo a cau d'orella.

Eren les veus de la nit.

Comentaris

Unknown ha dit…
M'encanta!Ho llegeixo i penso en casa teva i en lo a gust que hi vaig estar. El millor de les vacances de nadal a Catalunya. un petonàaaaaaaaaas!
robelfu ha dit…
precios, quina pau.
Salutacions.
SHADOW ha dit…
El millor de la nit: la veu xiuxiuejant T'estimo, a cau d'orella. M'agrada molt el teu relat, em fa somiar amb temps passats... Enyorança.
Una abraçada
Anònim ha dit…
La nits té moltes veus diferents i m'agrda com les expliques.
rosa ha dit…
preciós...si pares l'orella sempre sents les veus de la nits només cal saber-les escoltar i interpretar
Anònim ha dit…
Escoltar la nit, sempre farcida de suggerents sorollets. I un t’estimo a cau d’orella... Això ho hauré de provar.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu