Passa al contingut principal

Paraules que fan pensar

Aquella nit va arribar tard a casa. Carregat del cansament acumulat, va obrir la porta de l'edifici i va començar a pujar els tres pisos que el durien al seu pis.

A mesura que pujava les escales i veia la porta de casa seva, se sentia intrigat per una mena de paper doblegat que havien deixat penjat al pom.


"Ningú no pot anar molt de temps disfressat" (Séneca)


Certament, algun desconegut que el coneixia massa bé sabia que els seus últims actes no el pertenyien, que aquell no era el seu rostre, que tard o d'hora arribaria el moment en que totes les coses estarien al seu lloc i la seva màscara cauria al terra, deixant al descobert la seva veritable mirada a tot el públic.

Comentaris

Sergi ha dit…
Aquest en Séneca sabia el que es deia. No ens podem fer passar per qui no som. si ho fem, tard o d'hora algú se n'adonarà. A alguns se'ns nota de seguida...
-- ha dit…
a mi a veces se me cae el disfraz al suelo, pero no me apetece ser yo misma en determinados momentos, tampoco es plan de ir siempre con la verdad por delante... se pueden arrastrar muchos palos por metro cuadrado....
Putas y Princesas ha dit…
uf duia temps sense llegir-te princesa. ara q torno a la serenitat, ara q no tinc tant merder al cap, et llegiré per pensar en el q dius i en el q sents. petons i bon any nou
Unknown ha dit…
La cita de Séneca és ben certa, per sort per a tots.
Anònim ha dit…
Es poden disfressar les angoixes el temps justet per no encomanar-les, per exemple. Una abraçada ben forta.
SHADOW ha dit…
Sempre he pensat que el pitjor que pot passar a una persona és haver-se d'amagar darrera d'una màscara. M'agrada la gent que va de cares.
Una abraçada
rosa ha dit…
tens raó o té raó ningú pot anar molt de temps disfressat..la màscara cau quan meunys t'ho esperes..
Anònim ha dit…
A vegades ja ens aniria bé a tots trobar-nos missatges adequats als poms de les portes. Com que això no passa, els trobem als blogs. No coneixia aquesta cita de Séneca. Té raó.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.