Salta al contingut principal

Paraules que fan pensar

Aquella nit va arribar tard a casa. Carregat del cansament acumulat, va obrir la porta de l'edifici i va començar a pujar els tres pisos que el durien al seu pis.

A mesura que pujava les escales i veia la porta de casa seva, se sentia intrigat per una mena de paper doblegat que havien deixat penjat al pom.


"Ningú no pot anar molt de temps disfressat" (Séneca)


Certament, algun desconegut que el coneixia massa bé sabia que els seus últims actes no el pertenyien, que aquell no era el seu rostre, que tard o d'hora arribaria el moment en que totes les coses estarien al seu lloc i la seva màscara cauria al terra, deixant al descobert la seva veritable mirada a tot el públic.

Comentaris

Sergi ha dit…
Aquest en Séneca sabia el que es deia. No ens podem fer passar per qui no som. si ho fem, tard o d'hora algú se n'adonarà. A alguns se'ns nota de seguida...
-- ha dit…
a mi a veces se me cae el disfraz al suelo, pero no me apetece ser yo misma en determinados momentos, tampoco es plan de ir siempre con la verdad por delante... se pueden arrastrar muchos palos por metro cuadrado....
Putas y Princesas ha dit…
uf duia temps sense llegir-te princesa. ara q torno a la serenitat, ara q no tinc tant merder al cap, et llegiré per pensar en el q dius i en el q sents. petons i bon any nou
Unknown ha dit…
La cita de Séneca és ben certa, per sort per a tots.
Anònim ha dit…
Es poden disfressar les angoixes el temps justet per no encomanar-les, per exemple. Una abraçada ben forta.
SHADOW ha dit…
Sempre he pensat que el pitjor que pot passar a una persona és haver-se d'amagar darrera d'una màscara. M'agrada la gent que va de cares.
Una abraçada
rosa ha dit…
tens raó o té raó ningú pot anar molt de temps disfressat..la màscara cau quan meunys t'ho esperes..
Anònim ha dit…
A vegades ja ens aniria bé a tots trobar-nos missatges adequats als poms de les portes. Com que això no passa, els trobem als blogs. No coneixia aquesta cita de Séneca. Té raó.

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...