Passa al contingut principal

Paraules que fan pensar

Aquella nit va arribar tard a casa. Carregat del cansament acumulat, va obrir la porta de l'edifici i va començar a pujar els tres pisos que el durien al seu pis.

A mesura que pujava les escales i veia la porta de casa seva, se sentia intrigat per una mena de paper doblegat que havien deixat penjat al pom.


"Ningú no pot anar molt de temps disfressat" (Séneca)


Certament, algun desconegut que el coneixia massa bé sabia que els seus últims actes no el pertenyien, que aquell no era el seu rostre, que tard o d'hora arribaria el moment en que totes les coses estarien al seu lloc i la seva màscara cauria al terra, deixant al descobert la seva veritable mirada a tot el públic.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Sergi ha dit…
Aquest en Séneca sabia el que es deia. No ens podem fer passar per qui no som. si ho fem, tard o d'hora algú se n'adonarà. A alguns se'ns nota de seguida...
4 de gener del 2008, a les 13:28
-- ha dit…
a mi a veces se me cae el disfraz al suelo, pero no me apetece ser yo misma en determinados momentos, tampoco es plan de ir siempre con la verdad por delante... se pueden arrastrar muchos palos por metro cuadrado....
4 de gener del 2008, a les 13:55
Putas y Princesas ha dit…
uf duia temps sense llegir-te princesa. ara q torno a la serenitat, ara q no tinc tant merder al cap, et llegiré per pensar en el q dius i en el q sents. petons i bon any nou
4 de gener del 2008, a les 15:51
Unknown ha dit…
La cita de Séneca és ben certa, per sort per a tots.
4 de gener del 2008, a les 17:52
Anònim ha dit…
Es poden disfressar les angoixes el temps justet per no encomanar-les, per exemple. Una abraçada ben forta.
4 de gener del 2008, a les 18:59
SHADOW ha dit…
Sempre he pensat que el pitjor que pot passar a una persona és haver-se d'amagar darrera d'una màscara. M'agrada la gent que va de cares.
Una abraçada
4 de gener del 2008, a les 20:38
rosa ha dit…
tens raó o té raó ningú pot anar molt de temps disfressat..la màscara cau quan meunys t'ho esperes..
5 de gener del 2008, a les 13:03
Anònim ha dit…
A vegades ja ens aniria bé a tots trobar-nos missatges adequats als poms de les portes. Com que això no passa, els trobem als blogs. No coneixia aquesta cita de Séneca. Té raó.
6 de gener del 2008, a les 23:59
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació