Passa al contingut principal

Hi havia una vegada un aneguet groc

Records difusos que es desdibuixen en una memòria enfosquida pel temps. A la llunyania entreveu un carrer fosc, al costat de les vies del tren i d'un hort mig abandonat, una llum tènue, una veu familiar i una figura desconeguda que s'alçava arrossegant un carro de dues rodes vell i brut.

Una mirada innocent se n'anà directament cap al cadell que seguia aquella mena de rodamón i cap a un ànec groc, petit i eixerit, que anava descobrint coses noves a cada passa.

El seu pare i aquell altre home vestit amb drapts vells i d'un perfum a clavegueram parlaven, semblava com si es coneguessin. La nena jugava amb el gos i l'aneguet, corrent amunt i avall, fent viure la nit amb les seves rialles.

El rodamón, que feia ben poc que havia sortit de la presó i que més que una vida lo seu era una sèrie de successos desgraciats, va guaitar la il·lusió de la petita i va aportar amb el seu granet de sorra a la felicitat que desbordava aquell vespre. Aquell petit ànec va conèixer una vida nova, entre el pati i el safareig de casa seva, remullant-se i corrent amunt i avall, sentint la veu d'una nena que només esperava sortir de l'escola per veure el seu nou amic.



Comentaris

Anònim ha dit…
Sembla ser un bonic record, no?
Anònim ha dit…
Sí que sembla un record, però el dubte de si és un record, real, un relat inventat del tot o bé un record un xic manipulat literàriament, és un dubte que m'agrada de mantenir, i m'adono que en el fons tampoc té cap importància.
Anònim ha dit…
Sí que sembla un record, però el dubte de si és un record, real, un relat inventat del tot o bé un record un xic manipulat literàriament, és un dubte que m'agrada de mantenir, i m'adono que en el fons tampoc té cap importància.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat