Passa al contingut principal

Hi havia una vegada un aneguet groc

Records difusos que es desdibuixen en una memòria enfosquida pel temps. A la llunyania entreveu un carrer fosc, al costat de les vies del tren i d'un hort mig abandonat, una llum tènue, una veu familiar i una figura desconeguda que s'alçava arrossegant un carro de dues rodes vell i brut.

Una mirada innocent se n'anà directament cap al cadell que seguia aquella mena de rodamón i cap a un ànec groc, petit i eixerit, que anava descobrint coses noves a cada passa.

El seu pare i aquell altre home vestit amb drapts vells i d'un perfum a clavegueram parlaven, semblava com si es coneguessin. La nena jugava amb el gos i l'aneguet, corrent amunt i avall, fent viure la nit amb les seves rialles.

El rodamón, que feia ben poc que havia sortit de la presó i que més que una vida lo seu era una sèrie de successos desgraciats, va guaitar la il·lusió de la petita i va aportar amb el seu granet de sorra a la felicitat que desbordava aquell vespre. Aquell petit ànec va conèixer una vida nova, entre el pati i el safareig de casa seva, remullant-se i corrent amunt i avall, sentint la veu d'una nena que només esperava sortir de l'escola per veure el seu nou amic.



Comentaris

Anònim ha dit…
Sembla ser un bonic record, no?
Anònim ha dit…
Sí que sembla un record, però el dubte de si és un record, real, un relat inventat del tot o bé un record un xic manipulat literàriament, és un dubte que m'agrada de mantenir, i m'adono que en el fons tampoc té cap importància.
Anònim ha dit…
Sí que sembla un record, però el dubte de si és un record, real, un relat inventat del tot o bé un record un xic manipulat literàriament, és un dubte que m'agrada de mantenir, i m'adono que en el fons tampoc té cap importància.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.