16 de gener 2008

El meu temps no té valor

Sovint ens queixem, ens enrabiem, alcem la veu, escrivim en majúscules, ens enfurismem, ens deixem desbordar per la ràbia de les males gestions, de la incompetència d'altri, i comencem a digerir i fer-nos nostre aquell discurs de "és el meu temps", "no arribo a la feina", "ja ha plogut i tot va malament", "són uns incompetents", "sí és que és la renfe, què esperaves", "ja hi tornem a ser", "sempre he de sortir abans per arribar a la meva hora", "mai se sap a quina hora arribaràs", "et roben el temps", i un llarg etcètera que es pot sentir a la mínima de canvi.

Doncs avui no criticaré la Renfe, me n'abstinc.

Criticaré els usuaris.

Fa temps una passatgera que treballava per algun tipus de consultoria o empresa que tenia relacions amb la renfe (això ja comença d'aquella manera en què vés a saber si té alguna cosa de cert el que segueix), bé, el fet és que una noia - companya d'imprevistos i retards - em va comentar que era una llàstima tot plegat. Que després del canvi directiu que hi havia hagut estaven intentant rentar-se la cara i de pas millorar la imatge, però que no en sortien d'una que en queien en una altra. I sense ànims d'excusar ningú (una millor infraestructura, una planificació decent i un bon servei és el que ens mereixem, i no el que tenim ara), vaig reflexionar que últimament s'havien adoptat certes mesures (poques pel meu gust): una mica més d'informació i la famosa devolució exprés.

El valor del temps perdut és igual al retorn del bitllet. No és que hi estigui d'acord, si arribo 30 minuts o una hora tard a la feina perdo més diners que no el preu del bitllet... La qüestió és que tant queixar-nos perquè després ni tants sols anem a recollir el nostre bitllet quan el retard és de més de 15 minuts! Això sí que és admirable... És que ara el temps de tants passatgers ja no té cap mena de valor? És que ningú s'indigna i reclama allò que li han de donar?

I no es creuieu que són les cues, no... La majoria de vegades ni hi ha cues, ni males cares, ni insults, com a molt la cara de comprensió i resignació d'un treballador de l'empresa.

Avui, per exemple, he sortit del tren que arribava entre 15 i 20 minuts tard. Tothom ha baixat i ha sortit de l'estació de tren com si res. He estat la única que ha anat a buscar el seu bitllet, que ha reclamat pel seu temps perdut, ja no pel miserable bitllet integrat de 3 zones, sinó perquè quedi constància que hi ha qui es queixa i que els trens segueixen arribant tard.

I la meva reflexió és: on queden les paraules, les crítiques, les enrabiades? És que potser se les endu el vent? O és la passivitat d'avui en dia que ens fa oblidar que el nostre temps sí que té un valor?

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Suposo que en part, és perquè justament el temps té un valor, i a la feina es guanya més, i es pot perdre més, del que val el bitllet aquest. Si ja vas tard, i te la jugues a una reprimenda, millor no aturar-se per res, i anar directament on toca. O potser és que la gent està tan acostumada a claudicar, que ja no paren esment a que ara podrien tenir una compensació.

Malka ha dit...

Tens tota la raó.

Alex ha dit...

Sorprenent el que expliques! Em semla que a les persones ens agrada, basicament, queixar-nos. Després, qualsevol esforç extra ens sembla una muntanya...

Carme ha dit...

La reflexió del Xexu em sembla adequada, però també crec que no tothom ha d'estar en aquest cas de pressa urgent. Sí, s'hauria d'anar a buscr el bitllet de compensació.

Albert_stk ha dit...

La gent només es queixa quan hi ha una càmera de tv davant. La gent s'acostuma a tot

comparteix amb...