Passa al contingut principal

El meu temps no té valor

Sovint ens queixem, ens enrabiem, alcem la veu, escrivim en majúscules, ens enfurismem, ens deixem desbordar per la ràbia de les males gestions, de la incompetència d'altri, i comencem a digerir i fer-nos nostre aquell discurs de "és el meu temps", "no arribo a la feina", "ja ha plogut i tot va malament", "són uns incompetents", "sí és que és la renfe, què esperaves", "ja hi tornem a ser", "sempre he de sortir abans per arribar a la meva hora", "mai se sap a quina hora arribaràs", "et roben el temps", i un llarg etcètera que es pot sentir a la mínima de canvi.

Doncs avui no criticaré la Renfe, me n'abstinc.

Criticaré els usuaris.

Fa temps una passatgera que treballava per algun tipus de consultoria o empresa que tenia relacions amb la renfe (això ja comença d'aquella manera en què vés a saber si té alguna cosa de cert el que segueix), bé, el fet és que una noia - companya d'imprevistos i retards - em va comentar que era una llàstima tot plegat. Que després del canvi directiu que hi havia hagut estaven intentant rentar-se la cara i de pas millorar la imatge, però que no en sortien d'una que en queien en una altra. I sense ànims d'excusar ningú (una millor infraestructura, una planificació decent i un bon servei és el que ens mereixem, i no el que tenim ara), vaig reflexionar que últimament s'havien adoptat certes mesures (poques pel meu gust): una mica més d'informació i la famosa devolució exprés.

El valor del temps perdut és igual al retorn del bitllet. No és que hi estigui d'acord, si arribo 30 minuts o una hora tard a la feina perdo més diners que no el preu del bitllet... La qüestió és que tant queixar-nos perquè després ni tants sols anem a recollir el nostre bitllet quan el retard és de més de 15 minuts! Això sí que és admirable... És que ara el temps de tants passatgers ja no té cap mena de valor? És que ningú s'indigna i reclama allò que li han de donar?

I no es creuieu que són les cues, no... La majoria de vegades ni hi ha cues, ni males cares, ni insults, com a molt la cara de comprensió i resignació d'un treballador de l'empresa.

Avui, per exemple, he sortit del tren que arribava entre 15 i 20 minuts tard. Tothom ha baixat i ha sortit de l'estació de tren com si res. He estat la única que ha anat a buscar el seu bitllet, que ha reclamat pel seu temps perdut, ja no pel miserable bitllet integrat de 3 zones, sinó perquè quedi constància que hi ha qui es queixa i que els trens segueixen arribant tard.

I la meva reflexió és: on queden les paraules, les crítiques, les enrabiades? És que potser se les endu el vent? O és la passivitat d'avui en dia que ens fa oblidar que el nostre temps sí que té un valor?

Comentaris

Sergi ha dit…
Suposo que en part, és perquè justament el temps té un valor, i a la feina es guanya més, i es pot perdre més, del que val el bitllet aquest. Si ja vas tard, i te la jugues a una reprimenda, millor no aturar-se per res, i anar directament on toca. O potser és que la gent està tan acostumada a claudicar, que ja no paren esment a que ara podrien tenir una compensació.
Unknown ha dit…
Tens tota la raó.
Anònim ha dit…
Sorprenent el que expliques! Em semla que a les persones ens agrada, basicament, queixar-nos. Després, qualsevol esforç extra ens sembla una muntanya...
Carme Rosanas ha dit…
La reflexió del Xexu em sembla adequada, però també crec que no tothom ha d'estar en aquest cas de pressa urgent. Sí, s'hauria d'anar a buscr el bitllet de compensació.
Albert_stk ha dit…
La gent només es queixa quan hi ha una càmera de tv davant. La gent s'acostuma a tot

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu