Passa al contingut principal

Petjades de gegant

Se sentia trista i sola. Com si, de cop i volta, s'hagués tornat transparent, com si els seus sentiments ja no tinguessin cabuda en un món de pensaments lògics. El desig d'una nena desapareixia en l'ebullició constant del que cal fer, del córrer amunt i avall, de l'estrés genèric contemporani.

I se'n va anar. Si ja no tenia un lloc en el seu món, preferí endinsar-se en el món dels boscos, on la fantasia sempre hi tindria el seu regne. Amb els seus 12 anys, una bossa carregada d'algunes llaminadures, uns entrepans i un sac de dormir, va aconseguir escapar d'aquesta voracitat que se la volia empassar.

Guaitava la lluna i els estels, vigilava els mussols i buscava els ratpenats. Potser aquella nit apareixeria algun ésser d'aquells que només existeixen quan un creu en ells. Tot d'una va caure, un petit ... no sabia com definir-ho, com un forat que algú havia deixat al bell mig del seu camí. Va caure i es va sentir embolcallada per un llit de fulles seques. S'adormí i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant.

Petjades de gegant

Comentaris

Mikel ha dit…
maca la petjada
mossèn ha dit…
cuirosa fotografia ... salut
rosa ha dit…
que maca la frase de s'adormi i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant...a vegades ens passa...
Joel Montilla ha dit…
Ens ho vem passar molt bé el dia que vam trobar la petjada de gegant! T'enrecordes quan al papa li va pujar l`aranya?
Anònim ha dit…
I tant que me'n recordo! Sort que no la va veure! Va ser un dia molt maco i ens ho vam passar molt bé a les coves i al bosc...
Anònim ha dit…
Un conte molt bonic. Tots ens hi podem reconèixer una mica. Els somnis, la incomprensió, la fugida...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat