Passa al contingut principal

Son

Hi ha dies en què em quedaria a casa dormint. La relació amb el meu estimat company de somnis, es veu tallada a socarrel cada matí quan sona el despertador. He d'abandonar-lo, intentant deixar que els tentacles de la son no em retenguin captiva al llit. Llevar-me i començar una nova rutina, que potser avui tornarà a ser diferent. Somriure a la lluna al sortir de casa, saludar el sol que veuré entre les finestres de l'oficina, oblidar els somnis que encara havien d'arribar.

Comentaris

mossèn ha dit…
cert, tanquem la llum de nou ... salut
Caterina Cortès ha dit…
Llevar-se al matí i el so del despertador, ofensiu, que sembla que et cridi, potser sigui un dels pitjors moments del dia, o al manco dels més mandrosos. Sort en tenim dels caps de setmana. Segurament per això, per ser només dos dies els que podem aprofitar, sigui un moment del dia que quan el podem gaudir amb calma el valorem més.
Besets!
Sergi ha dit…
Si que et lleves d'hora. Bé, no sé què dic, si ja ho sabia. Però tot i llevar-me força després que tu, la sensació és la mateixa. No m'aixecaria, sobretot si estic ben acompanyat...
didac ha dit…
pues algun dia prueba de no levantarte !!
asi te sentiras mal y acabaras levantandote jiji
a kuidarse
muak
Unknown ha dit…
Bon dia Princesa!Fa tants dies que penso en trucar-te! Després et llegeixo per aquí i és com si anés seguint el teu dia a dia sense ser-hi. O faig coses i penso: què en diria la Carme d'això. En moments necessito aquell cafè que ens debem com l'aire que respiro. Però almenys, les paraules, encara que no dedicades la una a l'altra, ens mantenen en contacte.T'enyoruuuuu.....Muakas!Ara sí que et puc robar aquella frase tan característica teva de: des de terres del nord.
robelfu ha dit…
AI!!! Li tinc fòbia al so del despertador!!! ÉS EL SO MÉS FEO DEL MUNDO!!!
Fa uns anys quan estava estudiant, passava per una casa i escoltava el so del despertador d'algú d'allà... I EM POSAVA TERRIBLEMENT MALAMENT, ENCARA QUE JA ESTAVA AIXECADA!!!
un peto

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu