Passa al contingut principal

Silenci

Necessitava el silenci.

Després de dies en que només s'escolta el tràfec de petjades i d'idees, l'anar i el venir de totes les tasques que quedaven pendents, veus que comentaven possibilitats agradables o indignants.

Després de dies en que només veia la lluna i les estrelles, el rostre cansat del seu company, els papers pendents que s'apilaven sobre la taula del despatx, les visites que no podia fer als amics virtuals, les paraules que no podia escriure, els somnis que no es deixaven atrapar.

Després de dies que es convertien en carreres constants, a contracorrent, després de tots aquests dies necessitava el silenci. El silenci de deixar els plats per rentar apilonats, el silenci de saber que hi havia rentadores per estendre, el silenci d'agafar el cotxe i anar a passejar pel mercat, el silenci d'un sol càlid que l'acarona, el silenci de saber-se sola, el silenci de gaudir del vent que anuncia que ha de venir una primavera.

Necessitava el silenci del tacte de les seves mans sobre les tecles, de la olor a no res i a terra acabada d'adobar. Necessitava el seu silenci, aquell que ho deixa tot en of, per gaudir dels moments d'un dia en que el sol ha volgut sortir amb la seva millor gala perquè avui ella el podrà sentir a la seva pell.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
Si pot parlar la pell, la resta es torna silenci.
mossèn ha dit…
on pot trobar-se ??? ... salut
Anònim ha dit…
El silenci, a vegades tant difícil de trobar! Però m'agrada tota la mena de silencis que proposes.
El veí de dalt ha dit…
Noia silenciosa...Ho ets tant que resulta que estàvem a Granollers plegats i no ho sabíem ni l'un ni l'altre! I segurament ens vam veure. En fi, serà a la propera!
Unknown ha dit…
oleeeee!m'encanta...Ets una artista!
gatot ha dit…
Va.... sense voler (quasi) t'he deixat feina a ca meva. Per trencar el silenci visual.

petons i llepades ... shshshshshsshshs!
Anònim ha dit…
Acabe de veure que eres una de les escollides i he passat de seguida per felicitar-te.
fire_77 ha dit…
Si no tens res a dir més bonic que el silenci... no diguis res, gaudeixe'l

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu