Una tarda d'un diumenge de feina. Atrafegada, amb l'escombra amunt i avall, deixant netes les engrunes de la taula. Surt a fora, la roba espera el seu torn per assecar-se amb el poc vent que fa i un sol tímid que no escalfa gaire. La fregona balla al so d'unes melodies que sonen del mòbil.
I de sobte ell arriba a casa. Entra tranquil·lament per la porta del jardí amb el millor dels seus somriures. Contenta, deixo la porta oberta, per on s'escapa corrent la gata veient el seu petit trofeu que vol alçar el vol. Més veloç que una pantera salta sobre seu, l'encalça feroçment, oblidant els sis metres de distància que els separaven, i el reté entre les seves urpes, àvida de les emocions que fan córrer un gat rere un ocell.
De sobte, uns animals més grans que ella s'apropen amb els seus lladrucs a la porta del jardí. Esperitada es confon amb la nit i corre a amagar-se entre els arbustos, deixant al pobre ocell al terra, ferit.
El veiem i amb el cor encongit intentem acostar-nos-hi. S'alça uns metres, temorós de les ombres gegants que som per ell, i ensopega amb el terra. Deu tenir l'ala trencada o potser només ha estat el cop. Es fa el mort, i quan avancem fins al seu costat torna a marxar.
La gata ens mira, expectant, sense gosar acostar-se massa. Jo la miro, enfadada per la tristesa, intentant comprendre que ella és un gat i ell un ocell, intentant agafar-lo, curar-lo, deixar-lo lliure novament. Però se'n va, espantat, atemorit, salta i avança amb les poques forces que li queden.
Decidim agafar la gata i entrar a casa, potser només necessita recuperar-se de l'ensurt, descansar una nit... El deixem fondre's dins la nit enjardinada, amb l'esperança de no torbar-nos demà amb la mort d'un ocell.
I de sobte ell arriba a casa. Entra tranquil·lament per la porta del jardí amb el millor dels seus somriures. Contenta, deixo la porta oberta, per on s'escapa corrent la gata veient el seu petit trofeu que vol alçar el vol. Més veloç que una pantera salta sobre seu, l'encalça feroçment, oblidant els sis metres de distància que els separaven, i el reté entre les seves urpes, àvida de les emocions que fan córrer un gat rere un ocell.
De sobte, uns animals més grans que ella s'apropen amb els seus lladrucs a la porta del jardí. Esperitada es confon amb la nit i corre a amagar-se entre els arbustos, deixant al pobre ocell al terra, ferit.
El veiem i amb el cor encongit intentem acostar-nos-hi. S'alça uns metres, temorós de les ombres gegants que som per ell, i ensopega amb el terra. Deu tenir l'ala trencada o potser només ha estat el cop. Es fa el mort, i quan avancem fins al seu costat torna a marxar.
La gata ens mira, expectant, sense gosar acostar-se massa. Jo la miro, enfadada per la tristesa, intentant comprendre que ella és un gat i ell un ocell, intentant agafar-lo, curar-lo, deixar-lo lliure novament. Però se'n va, espantat, atemorit, salta i avança amb les poques forces que li queden.
Decidim agafar la gata i entrar a casa, potser només necessita recuperar-se de l'ensurt, descansar una nit... El deixem fondre's dins la nit enjardinada, amb l'esperança de no torbar-nos demà amb la mort d'un ocell.
Comentaris