Passa al contingut principal

A cal metge

Relat sobre els diferents personatges itinerants que ens envolten i caminen per un poble sense espai.

A cal metge

Aquell matí en Bartomeu rebé la visita de l'Aina. Alguna passa vírica semblava que l'hagués atrapat i no podia ni avançar quatre passes sense córrer esperitada buscant algun lavabo desocupat on abocar els dolors que se la menjaven. El primer que féu a l'obrir la porta fou córrer cap al lavabo.

Quan se la mirà als ulls va saber que aquells vòmits incessants no eren l'únic motiu de la seva visita. Sempre que alguna cosa la preocupava l'anava a visitar, ja ho havia fet des de ben petita, quan la mare la duia perquè la vacunés.

- Què tens petita? Què et passa pel cap?
- Són aquestes històries d'aquell home amb la gavardina negre, que no paren de voltar pel poble...
- El que comenta en Josep Maria d'allò que va passar a la benzinera amb el pobre Pasqual? Què en saps tu d'això?
- Ja saps, tot se sap entre aquestes quatre cases, i jo que no paro mai d'imaginar-me coses i coses fins la més ínfima possibilitat...
- I...
- Doncs resulta que crec que pel que deia en Josep Maria, el cotxe de l'home misteriós no té gaire misteri. Ups!

I se'n va corrents, buscant la calma necessària que els dolors li exigeixen. Quan torna encara està més pàlida que abans, es recolza a les parets, com si les seves cames no poguessin dur-la fins la cadira de nou. Abans que en Bartomeu la pugui agafar ja està al terra, inconscient. Potser no és només un virus. Potser les malalties i les preocupacions són un còcktel massa perillòs per una noia com l'Aina. Potser...

Comentaris

Caterina Cortès ha dit…
M'agrada la forma com s'han creuat les històries de Personatges itinerants. Qui sap com acabarà la cosa! La veritat és que s'està posant d'allò més emocionant. M'encanta el personatge de l'Aina! :D
rosa ha dit…
molt bé preciós i que pasarà?
estarà embarassada?
robelfu ha dit…
molt interesant, estic a la espera.
Ignacio ha dit…
ja m'has enganxat...
Ferdinand ha dit…
Ei, feia molts dies que no passava per aqui, em sap greu. Ara hi posaré remei.
A veure si t'agrada el meu conte!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat