Passa al contingut principal

Vierge Moderne

No soy mujer: soy un neutro.
Soy un niño, un paje y una valiente decisión,
soy un risueño rayo de sol escarlata...
soy una red para todos los peces voraces,
soy un brindis a la gloria de todas las mujeres,
soy un paso hacia el riesgo y la perdición,
soy un salto e la libertad y en el yo...
soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre
soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne
soy contraseña entrada al nuevo paraíso.
soy una llama, penetrante e intrépida,
soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla,
soy fuego y agua en libre y sincera unión...

Edith Södergran

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Soy yo, el que lei ese poema y no me gusto. Aqui, per mi, s'ha demostrat un cop més que jo tinc raó (única i exclusivament per mi). Per escriure poesia no fa falta només estructurar-ho com un poema. En totes les poesies que llegeixo i veig prosa, és la veritable poesia que no pot estar estructurada com a prosa (EP, opinió personal eh).
mossèn ha dit…
soy feo, pero me da igual ... salut
Carme Fortià ha dit…
Afirmacions absolutes en formes d'opinions que sonen com a la gran veritat que un posseeix... Fujo d'aquest tipus d'afirmacions, les temo com als grans dictadors autoritaris...

Poesia. Qui pot definir què mereix dir-se poesia i què no? Jo no. No seré jo qui sentencii, el jutge que cregui tenir la raó. Prefereixo dir que m'agrada, com sona i què representa, més que divagar sobre si pot ser o no ser prosa o poesia, senzillament gaudir.
Unknown ha dit…
Una demostració clara que per fer poesia no cal que hi hagi rima exacta.
Ferdinand ha dit…
Un mateix sempre pot dir el que pensa. Jo penso el que dic i dic el que penso. Senzillament. No preten que sigui una afirmació absoluta, però PER MI és una afirmació absoluta. Encara puc pensar per mi sol, diria.

Un petó!
Ferdinand ha dit…
Ho sento però es que vaig opinant i no m'enteneu. jo només dic que per mi això no es poesia, per mi, per mi, no vull que soni a una afirmació absoluta, ni menys sentenciar i semblar un dictador autoritari.
Jo tinc ELS MEUS PRÒPIS CANONS DE QUÈ POT SER POESIA I QUE NO. I sóc lliure de dir el que concidero. NO M'INTERPRETEU MALAMENT. NO HE GAUDIT LLEGINT AIXÒ, NO ES POSEIA, PER MI, NO M'AGRADA I HO PUC DIR. Tu senzillament gaudeixes, jo senzillament no. I ja està

(si ha pogut semblar que estava enfadat, no ho estava, només ho he escrit en majúscules perque quedi ben clar. M'agrada opinar, però opino el que a mi em sembla, no opino per tothom, només faltaria, opino única i exclusivament per mi)
iruNa ha dit…
Doncs a mi sí que m'ha agradat molt... el trobo molt suggerent, sensual, profund i inspirador... ja m'agradaria a mi ser tot això!!!
Si em permets Carme, no he pogut evitar llegir els comentaris d'en Ferran i m'agradaria dir-hi la meva... Jo penso que sóc massa humil per jutjar o opinar sobre què és poesia i què no... és evident que les opinions són personals però és cert que a vegades s'ha de vigilar com es diuen les coses perquè poden sonar excessivament autoritàries o inclús despectives.
I et torno a repetir que a mi m'ha agradat molt el post i tot el que tens al teu blog!!!
una abraçada!
Anònim ha dit…
Personalment, sempre m'he estimat més un llibre que m'expliqui una història (una novel·la) que no pas un llibre de poesia. Malgrat tot, i no ho dic per quedar bé, a mi aquesta poesia també m'ha agradat. Hi ha d'haver opinions per a tot (sinó seria una mica avorrit), i sempre he dit que la poesia és una cosa molt personal i molt mala de definir...
Ferdinand ha dit…
Tens rao, caterina, costa de definir la poesia, però penso que tothom la pot definir a la seva manera, almenys jo ho he fet i per mi l'escrit no es poesia. Per sort per molts si.
Això està bé.
Ferdinand ha dit…
Jo només escric el que penso única i exclusivament jo, no pretenc que s'agafi com a dogma, però qui us penseu que sóc jo? només un pobre noi que opina de les coses i sempre diu el que pensa ell. Si les meves paraules us sonen excessivament autoritàries o inclús despectives es perquè us les agafeu així, altre cosa voldria pobre de mi. No pretenc ofendre ni dir veritats universals. Només dic les meves veritats, i crec que tothom te el dret de dir-les.
Anònim ha dit…
Ostres!
Soluciono els meus problemes amb internet, i veig que n'hi ha que en tenen de més grans...
I jo que crèia que la poesia és llibertat...
Per cert, meravellosa.
Anònim ha dit…
En Ferran és radical
en el tema dels conceptes,
i sent com és molt com cal
s'esvera cap els ranvespres.
De pluma fàcil i abraonat
més que opinar dictamina
si quelcom no li ha agradat
i es del que sempre opina
tot i ser agossarat.
I perqué el noi no s'nes enfadi
aquests versets els he rimat.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu