20 de novembre 2007

Nua

Nua.
Sense roba.
Privada de la teva intimitat.
Ignorada en la teva història.
Oblidada en el teu comiat.

Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna.

Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables.

Qui et recordarà quan no hi siguis?

Cases que s'acomiaden

11 comentaris:

josepmanel ha dit...

Produeix una certa tristor reconèixer que ja mai més podràs revisitar els racons de la teua infantesa, del teu passat. I evidenciar que aqueixa cicatriu que resta entre enderrocs es cobrirà d’un espai aliè que res no té en comú amb tu.

Neftalí Basoalto ha dit...

Sin embargo yo soy de la opinión que nunca hay que volver a los sitios que otra gente habitó. Todo vive definitivamente poblado por esos recuerdos que algunos llaman fantasmas y otros desdichada memoria.

Marina ha dit...

Sempre produeix nostàlgia recaminar els camins ja passats, robar algun petó al passat, perdre's en un munt de records amb cert gust ja de vell.
Però la nostàlgia, de tan en tan, va bé, oi?

rosa ha dit...

preciós. a mi em produeix molta pena el fet de canviar de casa encara que sigui per millorar. jo he canviat de casa 7 vegades, d'ença que vaig néixer.

Gulchenruz ha dit...

Caram Rosa! Deu ni dor. Jo vaig canviant de casa continuament, ara una, ara l'atre, però totes dues hi visc molt rebé.
Ha de ser dur, però sí, la nostàlgia va bé.

Patry ha dit...

Seguramente nos podrá recordar una generación y para de contar... :(.. ains que triste...

Núria ha dit...

Preciosa nostàlgia!

iruNa ha dit...

És un escrit molt tendre i melancòlic... vist així fa molta pena, però penso que els edificis que ja no hi són sempre quedaran en el record de les persones que els van habitar. La vida són constants canvis i hem d'aprendre a poder-nos despendre d'aquells bens materials que ens acompanyen durant el camí!
Molt maco el post, una abraçad!

Carme R ha dit...

Doncs jo he canviat sis vegades de casa des que vaig nèixer, però encara totes existeixen. Sí ha de ser trist l'enderroc d'una que ha estat casa teva.

Però crec que segur que algú la recordarà quan ja no hi sigui. Segur que sí.

Jesús M. Tibau ha dit...

A mi també em fan molta llàstima aquestes restes de cases en runes, els rastres de les habitacions, de les capes de pintura.
Però la vida és així, un seguit de sensacions i sentiments que queden enrere, i d'altres que ens són nous.

Ignacio ha dit...

i de vegades aquests records et fan deixar anar alguna llàgrima. Almenys a mi, que sóc un sentimental.

però crec que el que fas i el que has sigut queda d'alguna manera, en el poema publicat o en els fills que has tingut.

comparteix amb...