22 de novembre 2007

Lluita de titans

Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món.

Què t'empatolles tu ara?

És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo?

Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar.

Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida.

Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades!

Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en...

Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'un germà, d'un mestre d'escola. Però ja no tens vuit anys.

Però...

Escolta'm bé. Oblida els peròs. Que no creus que t'ho has guanyat tot això?

Diguem-ne que he tingut sort, la sort d'estar al moment i al lloc adequat. La sort impagable que algú es fixi en tu i et doni una oportunitat.

Sort? Vinga va, no em facis riure! La sort deixa-la pel sorteig de Nadal, però no et treguis mèrit. Que no has treballat sempre donant fins l'última gota de suor? Què no t'has preocupat perquè les coses sortissin sempre bé? Que no has intentat superar-te en cada nova tasca? I d'això en dius sort? No et treguis mèrit.

Ja, si, però...

No hi tornis amb els peròs. Estic convençuda que series capaç d'acceptar millor una bona estocada que una bona notícia.

Però, i deixa'm parlar, que em monopolitzes el diàleg!, però és que, no ho sé, no estic preparada per aquestes situacions. Necessito temps, necessito saber que algú em vindrà per darrere i m'agafarà desprevinguda. Si només tinc vint-i-sis anys! I m'agraden les coses clares, no les paraules a mig dir.

Si fossis tu mateixa, no deixaries que es quedessin a mig dir. I ho saps. Et sents petita. Et sents perduda en un laberint i es com si veiéssis que a l'intentar sortir-ne et canvien els recorreguts, fent-te anar per on ells volen. Et sents angoixada, pensant en què diran els altres, en si seràs capaç de complir les espectatives que tenen sobre teu. Per això parles de remolins que tot s'ho enduen.

Si, però és que...

És que no t'entenc, oi? Com ets capaç de creure't que no t'entenc? Que no sé que em parlaràs que tot això et remou per dins, que fins ara tothom t'ha tractat com una adulta des de que tenies 16 anys, quan només ho eres per necessitat, que de fet encara et sents una nena, que necessites l'aprobació dels que has mitificat, que trobes a faltar aquell llit del germà gran on t'amagaves quan senties els crits dels més grans, que la timidesa d'aquella nena que s'amagava rere els llibres afloreix novament, que et voldries frondre perquè no et creus preparada... Potser ets tu la que no m'entens, potser és que aquesta inseguretat en tu mateixa et trastoca. Serà que no estàs acostumada a que les coses et vagin bé.

Però no és el primer cop que m'han valorat bé.

No, però sí que aquesta valoració té conseqüències. Conseqüències que et fan destacar i et fan brillar. No ets capaç de veure que la llum ja la tens? Dius que et sents com abocada en un precipici, sense saber on agafar-te o si sabràs volar. Sí, i és clar que sabràs volar! I recorda-ho sempre, només et podràs agafar a tu mateixa, no hi haurà mai branques que valguin. Això ho saps ara i ho sabràs sempre. Mira't al mirall, torna't-hi a mirar, i deixa que aquella nena marxi i torni en els dies de somiar i construir il·lusions, i ara, en el món real, deixar passar la dona que ja ets.

6 comentaris:

una lingüista elitista ha dit...

Bon relat! Una gran manera de començar el dia, amb aquest post!

El submarí terrestre ha dit...

Totalment d'acord: com t'ho fas, per escriure amb tanta assiduitat i proliferació?

rosa ha dit...

molt bo. m'agradat i m'ha enganxat.

josepmanel ha dit...

Deixa passar la dona que ja ets, sí. Però no t'importe, de quan en quan, buscar el recer que aconseguires en la infantesa en aquells que tens a prop. La jàssina que apuntala la seguretat d'ara està feta de l'obra del passat i dels retocs del present.

Alex ha dit...

Mira...Sigui el que sigui, que passi ràpid que jo entre la patimenta i la esgotamenta no puc més...
Encara que el final només será el principi. O potser será que el principi porta cap al final...

Carme Fortià ha dit...

Gràcies lingüista !

Submarí , no en tinc ni idea! Tot sigui dit, últimament no tinc gaire o gens de temps, però si no ho faig, em falta. I la realitat es conjuga amb la necessita d'escriure: una manera de mirar-s'ho des de fora, de desafogar-se, de trencar amb la quotidianitat! La veritat és que feia molt de temps que no tenia una època similar (i que ja dura dos mesos tu! qui ho hagués arribat a dir). La llàstima és que no em queda massa temps per visitar-vos i perdre'm en els altres que encara queden per conèixer. A veure si passat desembre les coses van posant-se al seu lloc.

Rosa , me n'alegro tant! Gràcies per deixar-te veure per aquests indrets de somnis i, en aquest cas, realitats!

Josepmanel i quanta raó que tens! Sense aquella nena no seria jo mateixa. I només per això, no canviaria res del meu passat i no l'oblidaré mai.

Àlex , sento haver-te fet patir! ;) La veritat, és que porto uns dies que sembla que en facin ballar al so d'un ritme diferent a cada moment. Vaja que les dues paraules que has fet servir eren les millors per definir-me el dijous a la nit: patimenta i esgotamenta. I el divendres, al deixar sortir "la dona", vés per on que aquell dia no la necessitava!

comparteix amb...