28 de novembre 2007

La noia del BMW... jugades del destí

Ve de...
una primera part amb BMW X5
i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5
... i potser no acabarà ni aquí ni avui.

Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals.

I què passaria si et trobessis amb aquella noia?

Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia decidit dedicar-se uns minuts i anar a prendre un cafè a la fleca del poble. Obrí la porta i la veié allà mateix. La noia del BMW X5, asseguda a la seva taula, amb dos cafès amb llet ben calents, esperant-la.

- No m'has fet justícia. Li digué.
- Jo... em sap greu.
- Deixa't estar de disculpes. Sabia que vindries, i només volia dir-te que la teva vida és tal com tu la defineixes, tal com la vols viure. Els canvis arriben i et poden agafar preparada o desprevinguda. Però no confonguis la meva manera de viure amb la realitat que puguis escollir. Les opcions són infinites, en cada segon hi ha un futur possible, i els milers de futurs s'entrecreuen entre sí, creant versions del passat similar a aquest.
- No t'entenc.
- Ho faràs. Només recorda'm, i no perdis mai de vista allò que et fa brillar els ulls, allò que et fa ser feliç, allò que et fa ser tu mateixa. Si hi vas en contra, et perdràs. Si saps jugar les teves cartes, els remolins definiran el teu camí.
- Parles entre enigmes...
- La vida és un misteri fins que descobreixes que només quan la vius et mostra els seus secrets més profunds. He de marxar. Cuida't.

S'aixecà i se n'anà. La deixà amb una tassa de cafè mig buida i la remor de les seves paraules.

El dia següent, el seu cap la cridà. Volien parlar amb ella. S'acostaven canvis i les paraules dels seus superiors s'agrupaven sobre d'ella formant remolins i tempestes. I de sobte recordà la noia del BMW X5, la figura que ella mateixa havia creat, i tota aquella conversa fent un cafè, tot començà a rebre el seu sentit.

4 comentaris:

Núria ha dit...

Amb el ritme que portem cada dia és fàcil no veure les petites i fantàstiques coses que ens envolten i que ens permetrien gaudir-ne i viure d'una altra manera.

mossèn ha dit...

el destí ... curiós ... salut

rosa ha dit...

ja era hora que retornessis a aquell escrit...m'agradat el desenllaç?

Carme Rosanas ha dit...

A mi també m'ha a gradat aquest altre trosset del relat. Jo crec que no és un desenllaç. I crec que aquesta trobada imaginada, però no pas per això menys real li servirà de molt, a la noia dels enigmes.

comparteix amb...