19 de novembre 2007

Remolins

Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat.

Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar.

Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa.

Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar.

Com...

7 comentaris:

rosa ha dit...

i no voler estimar i voler sentir-se estimada per poder sortir del pou...sort que és un somni, no voldria mai que això fos veritat.
un petó

El submarí terrestre ha dit...

Bufa!

Gulchenruz ha dit...

...moltes vegades ho és, és veritat!

Gulchenruz ha dit...

pd: sóc en Ferran. El del Cuirssat. M'he canviat el nom, disculpes.

robelfu ha dit...

De cop se m’acut que els sentiments de les persones, si es podessin fer visibles, formarien abstractes remolins no ceus.
una abraçada

Neftalí Basoalto ha dit...

Los sentimientos siempre son remolinos. Unas veces te agitan con el pulso de la vida que te rodea. Otras, te succionan sin remedio. Justo al epicentro de la soledad. Muy bonito.

abel ha dit...

Y frente al remolino desconcertante, tu viento sonriente, tonificante, tu brisa de nuevas ideas e inquietudes. Bleib immer so wie du bist.

comparteix amb...