11 de novembre 2007

Converses

El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial.

Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava.

I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la veu trencada per les llàgrimes que queien en silenci et murmurava que és normal, que ara havia aconseguit estar tranquil i no patir més. I per més que a les dues ens caiessin en silenci, sentia la seva presència als teus ulls, recorrent les teves galtes, com tu senties les meves.

Ja heu pintat? Sí mama. Només ens queda el lavabo de dalt.

2 comentaris:

iruNa ha dit...

No he entès massa res, pel que dedueixo que és un escrit molt personal en el que em costa dir alguna cosa... inclús podria dir que no m'atraveixo a violar la intimitat d'aquest post. (el fet de no tenir cap comentari tampoc m'hi ajuda...) Realment has sabut crear una admosfera especial... sigui el que sigui m'ha agradat l'escrit, no m'ha deixat indiferent i t'ho volia comunicar.
una abraçada!

Carme Fortià ha dit...

Gràcies iruNa

comparteix amb...