Passa al contingut principal

Converses

El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial.

Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava.

I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la veu trencada per les llàgrimes que queien en silenci et murmurava que és normal, que ara havia aconseguit estar tranquil i no patir més. I per més que a les dues ens caiessin en silenci, sentia la seva presència als teus ulls, recorrent les teves galtes, com tu senties les meves.

Ja heu pintat? Sí mama. Només ens queda el lavabo de dalt.

Comentaris

iruNa ha dit…
No he entès massa res, pel que dedueixo que és un escrit molt personal en el que em costa dir alguna cosa... inclús podria dir que no m'atraveixo a violar la intimitat d'aquest post. (el fet de no tenir cap comentari tampoc m'hi ajuda...) Realment has sabut crear una admosfera especial... sigui el que sigui m'ha agradat l'escrit, no m'ha deixat indiferent i t'ho volia comunicar.
una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu