Passa al contingut principal

Fires

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura.

Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota.

Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.


La devesa

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Les fires, com les festes d'estiu que feien al poble a on anava a passar les vacances, també és una de les coses que millor recordo de la meva infància i part de l'adolescència. Les atraccions, els cotons gegants, l'ambient, la musica a on tot el poble ballava a la plaça i una sempre desitjava que aquell al·lot la tragués a ballar... Quin records m'has fet venir al cap, Carme! ;D
12 de novembre del 2007, a les 9:05
Anònim ha dit…
A mi, de menut, m'entristien les fires, perquè la vida de rodamons dels firaires, d'un lloc a un altre, sense possibilitats d'arrelar... Bé, cabòries meues. I com damunt sóc poruc, les atraccions no eren el meu fort. En fi...
12 de novembre del 2007, a les 10:37
rosa ha dit…
quins records de fires, jo també en tinc...les primeres fires...anavem soles sense els pares tot un luxe...les primeres fires...ara li toca a la meva filla gran ..i com pateixo jo.
12 de novembre del 2007, a les 13:58
robelfu ha dit…
al mi sempre m'han agradat les fires ,
on jo visc, abanç ,havien uns grans escampats i les posaven allà,
real ment m'ho passava de por.
Mira si m'agraden les fires que sóc una gran fan de port aventura vaig dues vegades a l'any.
una abraçada
12 de novembre del 2007, a les 14:49
mossèn ha dit…
els bons records reconforten el nostre organisme ... salut
12 de novembre del 2007, a les 19:32
iruNa ha dit…
mmmm.... que bonic això que escrius. Les fires són moments entrenyables, però encara més tots records que t'han abocat i que has compartit amb nosaltres. Tornar enrera de tant en tant és molt tendre... a mi em passa amb les olors, a vegades no sé perquè una olor em transporta anys enrera i puc reviure sentiments passats... és genial!
12 de novembre del 2007, a les 20:54
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació