01 de novembre 2007

BMW X5

Havia sortit tard de la feina. El seu cap tenia la bona costum de reunir-se amb ella i la seva superior immediata a última hora, únicament per verificar l’estat del projecte que duien a terme. Però ja arribava a casa, el tren arribava puntual i ja només li quedava aquell últim trajecte en cotxe per treure’s les sabates i posar-se còmodament les espardenyes i el pijama. El seu cotxe vell i atrotinat la saludà posant-se en marxa de seguida i agafà la carretera. Un tot terreny d’aquells moderns, que tant li agradaven, se li posà al davant. Semblava com si s’avancés a cada un dels seus gestos: si posava l’intermitent, la conductora de cabell llarg i llis del davant també el posava, al mateix moment. Si havia de girar a l’esquerra el BMW X5 també ho feia. Disminuïa la velocitat davant d’una corba de la mateixa manera que ella. Si no hagués estat pels cotxes diferents, qualsevol s’hagués pensat que es tractava d’una doble visió. En tots els encreuaments, prenia la mateixa direcció que ella, fins i tot al moment d’arribar al poble. Ella estava encuriosida amb aquella conductora que no havia vist mai vagar pels carrers del poble, hagués recordat el cotxe! I el que més l’encuriosia era l’estranyesa dels seus actes: el seu mateix reflex... De sobte, va tenir la sensació que potser anava cap a casa seva, trencava pels mateixos carrers, frenava a aquella cruïlla perillosa, es movia perfectament dins d’aquells laberints, segurament estava molt familiaritzada. Fins i tot agafà la mateixa drecera que ella. Cada cop sentia més curiositat, on es pararà? Però ja s’acostava a casa seva i ella encara no havia parat, era estrany, perquè després no hi havia cap sortida des del seu carrer, o si més no, cap sortida que no portés als camins per on ja havien passat. Potser seria la nova propietària de la casa en venta del costat? Però llavors, perquè es coneixia tant bé els carrers? O potser era una dona d’èxit (de ben segur amb aquell cotxe!) que tornava als seus orígens adquirint una casa d’algun familiar? Fos el que fos, el camí de tornada li semblà molt curt. Ja era al carrer de baixada que la duria a la porta de casa. El BMW disminuïa, semblava que volia aparcar, al seu lloc! Problemes d’aparcament no n’hi havia, així que es posà al seu darrere, i la mirà encuriosida. Quina seria la porta on es dirigiria? Anava amb un vestit jaqueta, sabates de taló, cartera a la mà, un pentinat perfecte, un perfil encisador. I finalment va treure les claus de la bossa que duia penjada i obrí una porta... La porta de la seva entrada. Es va quedar esglaiada sense ni poder-se moure. Qui era? Per què tenia les claus de casa seva? Milers de preguntes l’omplien i li acceleraven el cor.

11 comentaris:

albert_stk ha dit...

Magnific relat i bon suspens al final, amb un sol però, "el tren arribava puntual"... aquest relat no deu passar a casa nostra.

Patry ha dit...

oh oh oh!

si si que tiene una tensión que provoca cosquilleo :)

enhorabuena

mossèn ha dit...

Oh, my God !!! ... salut

Gatot ha dit...

mmmmm... em sembla que conec aquesta noia... un cop, em va portar amb el BMW

petons i llepades... circulants!

Putas y Princesas ha dit...

ufff intrigaaa

Ferran Genis Traveria ha dit...

Intriga, suspens, molt bé, molt bo.
La meva malaltia ràpidament l'ha assossiat amb un relat. Ara, si em permets, llegeix això, si vols, i gaudeix (si creus).
----------------------

Borges y yo.

Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.

No sé cuál de los dos escribe esta página.
------------------ Borges y yo: Jorge Luis Borges (escriptor argentí)

Perdona'm aquest immens comentari, ja saps la devosió que tinc per aquest escriptor.
Un petó.

rosa ha dit...

Quan era petita vaig veure a la tele una història molt semblant, d'un home que quan va entrar a casa seva ,la familia que l'esperava no era la seva ni tan sols la decoració de la casa, però era casa seva i el que havia passat era que havia entrat en una dimensió paral.lela a la nostra.
m'agradat la història,de fet m'agradat aquests tipus de relats...
un petó, ah! i tu que et poses? passa't pel meu bloc.

robelfu ha dit...

molt bé m'ha encantat.
et felicito

Tals ha dit...

Ostres que bo el relat eh, m'has tingut enganxadíssima fins al final i a sobre ara m'has deixat amb la curiositat jajaja un petonàs!

Paky ha dit...

Hola! He arribat al teu blog de manera casual i he de dir que ha estat una grata sorpresa. M'encanta com escrius. Enriqueixen les teves paraules. Et felicito

Angelina ha dit...

M'ha agradat el relat. En els darrers dies n'he llegit un de molt semblant. Molt diferent, però que et porta a les mateixes reflexions. Igual ja la coneixes, però porteu camins paralels igual de genials.
És la karkinyoli.bloc.cat.
Salutacions!

comparteix amb...