Passa al contingut principal

Nua

Nua.
Sense roba.
Privada de la teva intimitat.
Ignorada en la teva història.
Oblidada en el teu comiat.

Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna.

Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables.

Qui et recordarà quan no hi siguis?

Cases que s'acomiaden

Comentaris

Anònim ha dit…
Produeix una certa tristor reconèixer que ja mai més podràs revisitar els racons de la teua infantesa, del teu passat. I evidenciar que aqueixa cicatriu que resta entre enderrocs es cobrirà d’un espai aliè que res no té en comú amb tu.
Anònim ha dit…
Sin embargo yo soy de la opinión que nunca hay que volver a los sitios que otra gente habitó. Todo vive definitivamente poblado por esos recuerdos que algunos llaman fantasmas y otros desdichada memoria.
Marina ha dit…
Sempre produeix nostàlgia recaminar els camins ja passats, robar algun petó al passat, perdre's en un munt de records amb cert gust ja de vell.
Però la nostàlgia, de tan en tan, va bé, oi?
rosa ha dit…
preciós. a mi em produeix molta pena el fet de canviar de casa encara que sigui per millorar. jo he canviat de casa 7 vegades, d'ença que vaig néixer.
Ferdinand ha dit…
Caram Rosa! Deu ni dor. Jo vaig canviant de casa continuament, ara una, ara l'atre, però totes dues hi visc molt rebé.
Ha de ser dur, però sí, la nostàlgia va bé.
-- ha dit…
Seguramente nos podrá recordar una generación y para de contar... :(.. ains que triste...
Unknown ha dit…
Preciosa nostàlgia!
iruNa ha dit…
És un escrit molt tendre i melancòlic... vist així fa molta pena, però penso que els edificis que ja no hi són sempre quedaran en el record de les persones que els van habitar. La vida són constants canvis i hem d'aprendre a poder-nos despendre d'aquells bens materials que ens acompanyen durant el camí!
Molt maco el post, una abraçad!
Anònim ha dit…
Doncs jo he canviat sis vegades de casa des que vaig nèixer, però encara totes existeixen. Sí ha de ser trist l'enderroc d'una que ha estat casa teva.

Però crec que segur que algú la recordarà quan ja no hi sigui. Segur que sí.
Jesús M. Tibau ha dit…
A mi també em fan molta llàstima aquestes restes de cases en runes, els rastres de les habitacions, de les capes de pintura.
Però la vida és així, un seguit de sensacions i sentiments que queden enrere, i d'altres que ens són nous.
Anònim ha dit…
i de vegades aquests records et fan deixar anar alguna llàgrima. Almenys a mi, que sóc un sentimental.

però crec que el que fas i el que has sigut queda d'alguna manera, en el poema publicat o en els fills que has tingut.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu